Assignatura pendiente (1977)

  

Assignatura pendiente és el primer llargmetratge del director espanyol Jose Luís Garci, aquesta òpera prima és interessant, principalment pel seu continent, el que envolta la història. En ella es veu un Garci com a embrió de director, amb totes les mancances que ha de tenir un director novell.

Comencem per allò que és més evident: Hi ha un fos a negre que és realment esperpèntic i matusser, no manca el sentit de la il·luminació per complert, s’apaguen els llums de forma desordenada i gens harmònica. Per altra banda, del seu visionat es desprèn que el film està rodat de forma molt, massa, acadèmica, allargant molt els plans, uns contrapals molt nets i una utilització constant del zoom per passar de plans americans a primers plans de forma massa abrupta.

Per altra banda, hi ha coses que em semblen molt interesants. La primera de totes es el joveníssim Sacristan, que, en una pel·lícula que ja he criticat en aquest bloc, Madrid 1987 de David Trueba, culmina el personatge que comença en aquesta. Desconec si és una cosa provocada o simplement casual, però el fet és que les similituds i paral·lelismes dels dos personatges criden molt l’atenció. És un home amb necessitat de sexe, és un comunista amagat, és un narrador del seu temps, encara que en la de Garci ho sigui amb els seus actes. A més, la història tot i ser repetida mil vegades està explicada de forma molt diàfana, molt clarificadora, parla sobre l’amor, la malenconia, sobre el pas del temps i les fissures que provoca aquest pas, sobre la necessitat de reprendre tot allò que no s’ha pogut acabar amb anterioritat.

Una altre aspecte a destacar és la faceta política de Garci als 70. Home d’esquerres, proper al PC. En la seva pel·lícula parla i critica els empresonaments polítics, alaba la llibertat d’expressió que mancava en aquells moments. És una pel·lícula molt d’esquerres.

Finalment, com a bon cinèfil, hi ha certs moments de la pel·lícula on Garci es pren la llibertat d’homenatjar algunes de les seves pel·lícules o directors predilectes: E.G. Robinson el Double indemnity de Wilder, quan Sacristán no troba mai l’encenedor, o alguns plans dramàtics extrets d’alguna de les cintes del mateix Bergman.