Menys encara després que Stephen King escrivís la qual, per a mi, és la millor novel·la de terror mai escrita amb un pallasso com a protagonista, el perillós Pennywise, Però fins i tot entenent que no és el més original, sí que cal atribuir a aquest ésser polièdric cosa que resulta indubtable: resulta atraient i menyspreable alhora.
La presentació en societat d'aquesta Clown mostra que la pel·lícula és eficaç, honesta, directa i que no deixa lloc a les concessions de cap tipus.
Eli Roth encarna Frowny, el pallasso. I ho fa convincentment bé, dota el personatge de tal calidesa inicial i de tal brutalitat en finalitzar la cinta que realment arribes a creure en ell. I t'ho creus perquè al llarg de la pel·lícula, gràcies a una magnífica direcció de John Watts, l'evolució del personatge és progressiva, sinistrament progressiva, diria jo.
Watts intenta per tots els mitjans articular un argument sense caure en els sempiterns errors dels cineastes del gènere, és a dir, abordar els clímax a deshora. No és menys cert que grans pel·lícules de terror, amb una introducció i un nus fantàstics, solen pecar, en el seu desenllaç, d'una ortodòxia cinematogràfica que arriba a irritar.
La veritat és que aquest Clown no és una excepció, encara que amb matisos, és cert que el desenllaç és esperat, però, Watts ho fa amb certa classe, utilitzant un pla final (un picat zenital), el del clímax, estèticament insuperable.
La pel·lícula flueix, al llarg del seu metratge, com un recés. Es gaudeix de la pel·lícula perquè Watts compte molt bé. Els personatges, ben definits, tenen el seu propi codi moral, com la figura de Walt (Chuck Shamatra), el pare de Meg (Laura Allen), que segueix tenint el suficient instint protector cap a la seva filla com per desconfiar de Kent (Eli Roth) , fins i tot abans de la seva conversió a dimoni, en una mena de macabra profecia del que li depararà el futur. També remarcable la figura de Peter Sornare (Karlsson, que ja fa una irreprotxable interpretació en la meravellosa Fargo, aquí resulta en contrapunt ideal a Kent.
També cal esmentar l'esplèndid treball de maquillatge, que porta a terme la conversió de Kent d'home a dimoni.
Es tracta d'una pel·lícula diferent quant a concepte de terror, sobre això, té moltes coincidències amb Pumpinkhead (1988), si bé la cinta de Stan Winston tenia una sèrie de plans molt Fordians i la de Watts no, les dues pel·lícules tenen en comú la serenitat en la major part de la pel·lícula
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada