Ghosts from Mars (2001)

Sorprèn el menyspreu que contínuament reben les pel·lícules de John Carpenter. Carpenter és un artesà d'aquest ofici anomenat cinema. Les seves pel·lícules no tenen ni pressupostos elevadíssims ni una bona reputació entre els esnobs, que segueixen creient que allò que el cinema que s'ha de fer és aquell que s'ha fet tota la vida, a saber: repetir els mateixos recursos cinematogràfics que funcionen, una i altra vegada.

Carpenter va caure en aquest mateix error al realitzar el remake de la pel·lícula que protagonitza serp Plissken, (error que pagament car), realitzant una pel·lícula que resulta, en moltes ocasions, una còpia pla a pla de la gran Escape from New York (1981) .

Centrant-nos de nou en aquesta Ghosts from Mars (2001), és de justícia assenyalar que si bé la pel·lícula té continus alts i baixos (sobretot després de veure-la en diverses ocasions), no és menys cert que hem de lloar la magnífica posada en escena de la cinta . La fotografia és apocalíptica, els decorats, sobris fins a la sacietat, contribueixen a ser això, decorats en els quals succeeixen coses, deixant de banda tot l'attrezzo que no resulta necessari per al bon seguiment de la pel·lícula, per cert, aquesta escassetat d'objectes mundans, la nul·la aglomeració d'estris inútils, possiblement (i sense el possiblement) vingui influenciada pel cinema de Hawks i Mann, on resultava més important explicar una història que veure-la.

El que menys funciona a la cinta és el guió. La història funciona força bé, resulta interessant, encara que el guió està ple de sexe implícit i algunes frases no puguin sostenir-de cap manera.

La interpretació forçadísima dels actors, sobretot la dels "germans" de Desolació Williams. Unes caracteritzacions buides, sense força i forçadament sobreactuades.

Cal destacar, principalment, la intel·ligència de Carpenter. Sabedor del que tenia entre mans (actors lamentables, un script digne d'una pel·lícula S, etc ...), centra tots els seus esforços a adoptar una postura de film de terror, més que de ciència ficció, d'aquí l'aparició fantasmagòrica del cabdill de els insurgents, o millor dit, dels posseïts.

He de reconèixer que la visió d'aquest ésser diabòlic em va turmentar durant diversos dies. El maquillatge resulta esplèndid, excessiu sí, però el personatge i la història ho requeria. La resta de diabòlics éssers tenen la tendència a semblar, en certes ocasions, ballarins del ballet Coppelia.

En definitiva, he de reconèixer que el que més m'agrada de la pel·lícula és la part tècnica, i el pols amb què Carpenter treu cap endavant una pel·lícula que, gràcies els vímets amb què estava estructurada, poc més es podia treure d'ella.

Aquesta és la veritable virtut d'un artesà, treure profit dels materials amb què compta, sense importar-li el nefastos que poguessin ser.