El pisito (1959)

L'arribada de Marco Ferreri al món del cinema em segueix semblant absolutament magistral. Arribà com comercial dels objectius Totalscope (la versió italiana del Cinemascope), va conèixer a Rafael Azcona i van decidir realitzar un parell de pel·lícules, la que ens ocupa El pisito i El cochecito.

Cal esmentar que tant El pisito con El Cochecito estàn basades en un relat del mateix Rafael Azcona, que també escriuria el guió de les dues pel·licules.

La particularitat de la cinta, resideix principalment en el missatge que transmet, que no és altre que la ironia cap a una classe benestant de la societat espanyola, una classe, això sí, dibuixada de forma molt allunyada a com ho faria, dos anys més tard Luis G. Berlanga, amb la seva immortal Placido.

I és que resulta impossible no fer comparacions entre les dues pel·lícules, la de Ferreri és més càustica, els plànols estan rodats des d'uns punts de vista, unes enclavaciones de camera que aconsegueixen que l'espectador se senti neguitós constantment. No obstant això, Ferreri és director de contrastos, i quan roda seqüències en exteriors, ho fa utilitzant la profunditat de camp fins l'últimes conseqüències (vegeu, a tall d'exemple, quan Petrita surt corrent, en desbandada cap al final del carrer, mentre Rodolfo decideix comprar algun refrigeri), l'escena en qüestió és certament representativa d'aquesta dualitat, d'aquesta doble visió del cineasta italià: Mostra a l'espectador les dues úniques formes que tenen els personatges de viure la seva vida.

En veure la pel·lícula em crida l'atenció el fet que Petrita, interpretada per Mary Carrillo, tingui la pell, la semblança, d'una dona molt més gran que Rodolfo, interpretat per José Luis López Vázquez. Sense tenir en compte que qui porta els pantalons en la prolongadíssima relació, és ella en comptes d'ell, cosa que resulta curiós a finals dels anys 50.

Però és que, a més, Ferreri dota les dones de la pel·lícula amb una personalitat que no tenen els homes, sobretot Rodolfo, que sembla un titella, primer amb Petrita, després amb la senyora Martina i finalment, de nou, amb Petrita.

A manera d'incís, voldria referir-me a Ángel Álvarez, el callista, una professió que si bé actualment, cada vegada està més en desús, a mitjans dels anys 50 estava en el seu major esplendor, Ángel Álvarez, que interpreta Sáenz, un personatge singular, aprofitat, que em resulta admirablement ben definit en la pel·lícula i que dóna el contrapunt ideal còmic a les escenes més aviat crepusculars de la pel·lícula. Perquè insisteixo, la cinta de Ferreri és més un melodrama amb matisos de comèdia que una comèdia en sí.

Un altre exemple il·lustratiu, en aquest cas redundant en la necessitat de mostrar l'agrupament familiar, és l'escena on Petrita i Rodolfo es troben a casa, o millor dit, habitació on viuen la germana i el cunyat d'aquesta. És una escena completament costumista i realista, mostra una forma de viure, la de les corralas, on la intimitat brillava per la seva absència.

Berlanga, en canvi, és molt més àcid en el seu missatge, no té pietat dels burgesos o dels nobles, els caricaturitza fins al més mínim gest, intentant burlar-se d'ells i dels seus despòtiques actituds cap als pobres.

Això sí, en la pel·lícula de Ferreri hi ha una escena molt berlanguiana, on es pinta el burgès, l'administrador de la finca, amb un estrafolari batí, un hipocondria absurda i unes explicacions dignes de la classe alta que mai han fet el més mínim esforç per realitzar-se en la vida.

Si bé és cert que Ferreri utilitza l'àvia per emfatitzar, en certs moments, la comèdia més sostinguda, no és menys cert que El pisito, al igual que El cochecito, és una pel·lícula molt trista, està realitzada, rodada i fotografiada amb una mirada de nostàlgia cap a aquelles persones que, per necessitat, havien de sobreviure en habitacions llogades a la casa del burgès.

És una pel·lícula interessant, amb encert a l'hora d'explicar una història viscuda des de el neguit, les urgències i el patetisme existencial dels personatges.