Nightbreed (1990)

Aparentment, les pel·lícules que es van rodar fa més de 20 anys, haurien de ser alguna cosa així com bons records per a nosaltres, si és que fa 20 anys vam aconseguir visionar-les.

Aquest no és el meu cas, no vaig aconseguir veure la cinta quan es va estrenar ni posteriorment, fins a aquesta visualització que aquí descric.

En primer lloc hem de dir que la pel·lícula va obtenir un considerable èxit tant en taquilla com en el marxandatge que l'envoltava, recordo que fins i tot es va realitzar un videojoc d'ella.

Podem entendre les premisses que van fer funcionar la cinta tan bé: En primer lloc, l'aparició d'éssers amb característiques monstruoses sempre és garantia de taquilla, també tenia, la pel·lícula, la particularitat que la partitura la va escriure un tal Danny Elfman, sinònim de qualitat , un maquillatge espectacular que aconsegueix convèncer els espectadors d'allò que estan veient en pantalla.

L'inframón està ben realitzat, amb un disseny de producció ajustat a les necessitats de la història, amb una fotografia amb una colorimetria que accentua el color vermell, intentant subratllar la metafòrica aparença d'aquest color amb la sang i amb l'infern.

No obstant això cal dir que la pel·lícula no ha suportat massa bé el pas dels anys, tant la música com la història es les veu passades de moda, ha envellit amb poca elegància. Ara tant el vestuari com el maquillatge es veuen excessivament vetustos, la pel·lícula no té cap interès a mesura que avança el metratge perquè és disfuncional, mancada de sentit i amb excessius fronts oberts que es tanquen de forma abrupta a mesura que s'acosta el fos a negre .

La cinta té un cert aire Freak, un Parada dels monstres de Brownig, això sí, 50 anys més tard, la principal dificultat amb què es troba aquesta Nightbreed és que la pel·lícula de Browning és fresca, ha suportat el pas del temps millor que la cinta de Clive Barker.

El missatge, però, sí que resulta actual: És un cant a favor de la gent que és diferent, que té unes característiques que aconsegueixen diferenciar-se del comú dels mortals. Barker ens diu que en el món (o submón) hi ha lloc per a tothom.

D'altra banda, cal ressalta la visió destructiva del món que nosaltres coneixem, com ja va fer George A. Romero amb els seus zombis, ens preguntem qui són realment els perillosos, els vius o els morts?

Resumint podem dir que és una pel·lícula entretinguda que pot, perfectament, faltar a la prestatgeria de qualsevol aficionat al cinema.