Innerspace (1987)

A aquestes alçades de la vida, un reviu el seu passat més proper amb certa nostàlgia. Aquestes revisions, en el meu cas particular, obeeixen no solament per motius de romàntics, si no, també, per un fet d'alliberament quotidiana. És una porta oberta a la relaxació.

En certs moments, l'única manera d'aconseguir aquest propòsit és revisant pel·lícules que, per a mi, van ser símptoma de troballa cinematogràfica, una mena de epifanies, parafrasejant Joyce.

El destí va voler que la meva retrobament amb el meu malenconiós passat fora Innerspace, que per les nostres contrades se la coneix com El xip prodigiós. Una pel·lícula de Joe Dante, director que per als adolescents dels vuitanta i noranta era or pur, pura vida. Dante, amb les seves pel·lícules, aconseguia no només entretenir a les masses furibundes plenes de testosterona, Dante, com deia, a més aconseguia que voldries semblar als personatges que ell havia creat, una cosa així, a un servidor, li passava també amb Steven Spielberg, dit sigui de pas. Per cert, com no podria ser d'altra manera, el productor del film (Amblin) no és altre que el rei mides de Hollywood.

Amb Innerspace, Dante, captivar al públic gairebé tant com, anys enrere, assoliment fer-ho Richard Fleisher amb la seva magnífica Fantastic Voyage (1966), però, Dante va voler deixar de banda la part més anatòmica de la cinta per centrar-se en la comèdia.

No obstant això, careceríamos de rigor si penséssim que la cinta del director americà és única i exclusivament una pel·lícula lleugera per passar l'estona. La cinta té un missatge que, en el seu moment es va arribar a passar per alt o, com a mínim, a ignorar-ho: És un cant a l'esperança, és una pel·lícula que ens diu que creguem en nosaltres mateixos. Hem de tenir fe en les nostres pròpies habilitats.

Potser vista ara sembla una mica edulcorada, artificiosa, però tot i així, és una pel·lícula que es veu amb grat, gràcies sobretot a la direcció de Dante, plena ritme ia la competència dels tres actors principals: Meg Ryan, en la seva època de més esplendor, Dennis Quaid, en un dels seus millors papers i sobretot un Martin Short que si bé en la pel·lícula aquesta majestuós, en la seva carrera va ser un actor absolutament desaprofitat. Un actor amb unes dots per a l'humor extraordinàries però que no va arribar a quallar una gran actuació en cap altra gran pel·lícula.

El pitjor de la pel·lícula, sens dubte, són el conglomerat d'actors de repartiment que no aconsegueixen convèncer en cap moment. La pel·lícula es manté ferm gràcies, com he esmentat anteriorment, a la direcció i al talent dels tres personatges principals. A un disseny de producció que encara avui causaria enveja a molts projector de milions de dòlars ja una música realment enganxosa, obra de Jerry Goldsmith.

És una pel·lícula absolutament recomanable per a aquells que per desgràcia mai l'han vist, i per als que l'hem vist en reiterades ocasions mai és un mal moment per tornar-la a reviure.