House: Ding Dong, You're Dead (1986)

Resulten curiosos els records d'un nen. El record, aquest moment que es converteix de passatger a perpetu, pot arribar a fer-nos creure coses que realment no són com un les recordava.
El subconscient em deia que havia de re-visionar aquest film que vaig veure, fa potser 20 anys, però, fent memòria, no aconseguia recordar que em va semblar la en aquest primer visionat.
Com acostuma a succeir, el subconscient tendeix a bucolizar els records, sembla que entengui (el subconscient) que tot el que ha succeït amb anterioritat ha de ser recordat positivament, i pretengui representar davant dels nostres ulls que el passat va ser millor que el present.

Això és el que em va passar re-visionant House. Idíl·licament la recordava com una pel·lícula que em va atreure, que em va cridar l'atenció per aquesta enorme casa fantasmagòrica, en què succeïen tantes coses. Per a mi, era un calaix desastre del qual sortien follets, monstres, aparicions espectrals ... la pel·lícula és això, però jo ja no sóc aquell nen
.
Ara la pel·lícula em sembla absolutament tediosa, plana, sense sentit comú i, sobretot, avorrida. Els efectes especials són lamentablement barrocs, austers i poc subtils. El vestuari sembla tret, en alguns moments, d'una pel·lícula de Disney. És una cinta que pretén ser graciosa en moments, i no ho aconsegueix.

El protagonista, mancat de recursos interpretatius, intenta lluir-se com sex-symbol, evidentment sense aconseguir-ho. El guió és més infantil que The neverending story (1984), alguns personatges semblen trets directament de Labyrinth (1986), els actors haurien la tendència a imitar en excés als de The princes Bride (1987) si no fos perquè aquesta es va estrenar un any després, però sobretot, hi ha una pàtina inconfusible a imitació d'Evil Dead (1981). L'intent d'unir comèdia amb horror ja ho va fer Sam Raimi amb èxit, si bé és cert que a un servidor aquest recurs no li agrada massa, he de reconèixer que la cinta de Raimi tenia classe, desembrossava certs tabús dins del gènere.
No obstant això Steve Miner, aconsegueix passar de la horror-comèdia de Raimi al paroxisme total amb la seva cinta, doncs aquesta, es troba enmig d'enlloc, entre dues aigües. És una pel·lícula que no té absolutament rés de personalitat.

La veritat és que la pel·lícula va tenir el seu èxit, en el seu primer any va arribar a recaptar gairebé 19 milions de dòlars. Gràcies a això, la pel·lícula va tenir diverses seqüeles, aquestes amb desigual fortuna a taquilla.

És una pel·lícula desaconsellada per al públic adult, que busca en una pel·lícula alguna cosa més que intents fallits d'efectes de guió i trucs de càmera.