Tremors (1990)

El millor de la pel·lícula és el ben intencionada que és. Si bé beu de multitud de fonts cinematogràfiques com Jaws, d'Steven Spielberg amb els seus moviments de travelling de càmera, Alien en el disseny dels monstres, The Goonies en el seu escarit apartat romàntic, etc ... També és cert que Winson introdueix importants canvis substancials, sobretot de guió, en una pel·lícula que va començar sent de sèrie B i que actualment s'ha convertit en un film de culte.

El guió ens parla, principalment sobre l'amistat, sobre la importància de mantenir unit un grup per poder sortir de situacions límit. També és interessant el punt de vista amb què tracta la dona, deixant de banda la vuitcentista lluita de classes, Wilson aporta a Reba McIntire un paper que s'allunya del cànon estilístic femení: La desprèn de qualsevol atractiu físic, la introdueix en el grup com un més i, potser el més important, ella és la que recorre a l'enginy per sortir de situacions poc airoses.

Les línies de guió són divertides, no tenen profunditat psicològica, i els personatges, llevant als principals, pot ser que quedin una mica desdibuixats, això obeeix al fet que la premissa fonamental de la cinta és l'acció i l'entreteniment a un ritme endimoniat, amb el que els diàlegs passen, irremeiablement a un segon pla.

El rodatge està localitzat en el desert, gràcies a la qual es van poder economitzar certs aspectes com ara els grans decorats, les escenes estan pràcticament en la seva totalitat (excepte un parell de seqüències), rodades de dia, el que ajudava, també, a no augmentar els costos en equips de llum.

La música d'Ernst Troost està realment ben aconseguida, com ja he comentat anteriorment, la cinta està influïda per molts films dels 70 i els 80, per la qual cosa, la música de forma òbvia segueix aquestes mateixes pautes, John Williams transpira entre la partitura d'aquesta Tremors, és clar. He de dir que la influència de certs aspectes tècnics en les pel·lícules no només és bona, sinó que és recomanable, un sempre ha d'agrair allò amb el que gaudeix, i com millor fer-ho que introduint certs homenatges en la teva pròpia obra?

La fotografia és tremendament lluminosa. Dóna la sensació que està rodada gràcies únicament a la llum solar, té l'avantatge d'una meravellosa visibilitat, però, té l'inconvenient que hi ha una excessiva saturació de colors groguencs que de vegades arriba a molestar. Desconec si hi va haver la inclusió d'algun filtre, però a priori sembla que la cinta va ser rodada a "pèl".

Els actors a la cinta estan correctes, destaquen els dos principals Kevin Bacon i Fred Ward, que tenen uns diàlegs a la seva mida que d'ells es desprèn una simpatia comuna òbvia. La resta de repartiment està a l'alçada de les circumstàncies, potser massa freds en certs moments, però no destaca una sola mala actuació.

Ens trobem davant d'una pel·lícula fresca, tot i el desert on succeeix la història, una pel·lícula amb la qual, si bé és cert no et replanteges teories rocambolesques, sí que és veritat que té els ingredients necessaris per fer-te passar 90 minuts de esplèndid cinema de ciència-ficció.