Pumpkinhead (1988)

El primer que crida l'atenció en veure per primera vegada aquesta Pumpkinghead és la acuradíssima estructura visual de la pel·lícula. Certament resulta estrany veure, en pel·lícules d'aquestes característiques, una qualitat com l'estètica, tan ben treballada i proveïda d'una calidesa com en la pel·lícula que ens ocupa.

Aquesta Pumpkinhead té alguna de les escenes més boniques que he vist en molt de temps, Bojan Bazelli, el director de fotografia, té una tendència magnífica a fotografiar els plànols amb una il·luminació, en certs moments, renaixentista. Hi ha un pla en particular (el pla de la pel·lícula, sens dubte) on el pare es troba amb el fill, abraçat a ell, assegut al llit, i en on penetra una il·luminació per la finestra absolutament Caravaggionesca, si s'em permet la paraula. Es tracta d'una escena absolutament al·legòrica, estilísticament són els raigs de sol que tant bé pintaven Rafael o Michelanggelo en els seus evocadors llenços.

Sens dubte, el que més sobresurt de la pel·lícula és la seva fotografia, però el guió també llueix a alt nivell fins a poc més de la meitat de metratge. Els guionistes Mark Patrick Carducci, Stan Winston, Richard Weinman, Ed Justin semblaven sens dubte influïts per la meravellosa fotografia de Bazelli i dóna la sensació que qual gossos pigalls, van voler seguir la dimensió estètica del seu company, ells, per això, a l'hora d'escriure. No obstant això, dóna la sensació que a mitja escriptura de guió, es van adonar que estaven preparant una cinta de terror en comptes d'una pel·lícula metafòrica i, de forma abrupta i en certa manera desganada, van escriure ( i descriure) els assassinats. Aquests, dit sigui de passada, són simples, avorrits i totalment gastats dins del gènere de terror.

D'altra banda, cal destacar el disseny de producció del film, que resol, de forma meravellosa, les possibles mancances econòmiques que la mateixa producció podria tenir. El maquillatge, el vestuari i les localitzacions estan molt bé empastades. Potser el que deixa a desitjar sigui la criatura en qüestió, que si al principi es la veure retallada contra llum (una escena pavorosa), un cop la contemplem en tota la seva esplendor denota massa una manca d'imaginació alarmant i una semblança (completament irraonable) amb la criatura de Rittley Scott.

I és que ja des d'un principi ens adonem que no es tracta d'una pel·lícula més de "gènere" a l'ús (almenys no tota la pel·lícula). Les primeres seqüències de la pel·lícula aconsegueixen que et quedis, de forma conscient, enganxat al la teva butaca, i la cinta no deixa de atrapar-te fins al minut 50 de metratge.

No obstant això, a partir d'aquest punt, com hem esmentat anteriorment, la pel·lícula es converteix en un corre foc, rodada a corre-cuita, sense sentit. I aquí sí que cal culpabilitzar al guió, que, si bé a l'hora de presentar els personatges i de recrear la història tenia una enorme força, en el desenllaç tota aquesta força es pert pretenent realitzar una pel·lícula de terror en comptes de, per exemple, crear una cinta de misteri o de qualsevol subgènere semi-fosc.

Malgrat aquest últim punt i, cal dir-ho, la lamentable actuació dels actors, val molt la pena gaudir d'aquests primers 50 minuts d'una pel·lícula que mai ha estat valorada de la forma en que s'ho mereix.