Maniac (1980)

Voler entendre Maniac i el seu rerefons és com anar al psiquiatra i que en comptes de tractar-te amb Prozac ho faci amb un bat de beisbol.

Així, més o menys és com se sent un després de veure la cinta de William Lustig. La pel·lícula et castiga els nervis de tal manera que no aconsegueixes lliurar-te d'ella durant algun temps. El director fa servir unes tècniques narratives irreconeixibles en la meva llarga experiència de cinèfil. A diferència de la majoria de pel·lícules de serial killers, en què la història està explicada a força de muntatges paral·lels on per una banda seguim al psicòpata i per l'altre, seguim les indagacions de la policia i, en el desenllaç, els dos camins divergents convergeixen per arribar al clímax final, en aquesta Maniac tant el director com els guionistes CA Rosenberg, Joe Spinell, (aquest últim, per cert, interpretant intel·ligentment al personatge principal), van decidir concentrar-se en l'estat mental de protagonista, mostrant el seu costat més personal.

La cinta ens parla del desarrelament familiar i les seves conseqüències a llarg termini. El protagonista és un misogin, un assassí, un dement que odia les dones, ja que elles són del mateix sexe de la seva mare, que li abandonament durant la seva infància. Ja que no pot (i dubto que volgués) matar la seva mare, ho fa amb totes les dones que es troba pel seu camí.

No obstant això, al protagonista li assalta una doble personalitat que, en certs moments molt remots arriba a semblar-se al protagonista de Robertson. No es tracta d'un boig esquizofrènic que realitza els seus actes de forma inconscient. És un home que sap estar al lloc adequat en el moment adequat, i sap comportar-se de forma gentil quan creu que és necessari.

Aquesta és, potser, la part més terrorífica de la història. Lustig ens ve a dir que qualsevol pot ser un perillós assassí, ens mostra, amb imatges, que no és el mateix ser, que sembla.

I les imatges són l'al·licient per a molta gent que vulgui veure aquest Maniac. Són imatges dures, crues i cruels, el director no utilitza cap recurs ni tècnic ni literari per obviar qualsevol de les situacions. El director vol que l'espectador se senti com se sent Spinelli, vegi el que ell veu, perquè així ens puguem fer una idea del que hi ha en la ment d'un assassí.

Si bé no es tracta d'una obra mestra del cinema, sí que ens trobem davant d'una pel·lícula diferent, sobretot en la forma d'explicar-la, que atrapa l'espectador i que aconsegueix que aquest, al llarg dels 80 minuts que dura la cinta, no pari de remoure a la seva butaca.