Mad Max: Futy Road (2014)

George Miller copsa, de nou, l’ambient que va aconseguir crear l’any 1981 amb la segona part de la magnifica Mad Max. El cert es que la segona part de la cinta protagonitzada per Mel Gibson ratlla, també a gran alçada. Aquesta última, Mad Max 2: The road warrior, es diferencia de la primera, principalment, en la utilització del futur post-apocalíptic, i, també, en la creació d’uns personatges singulars, radicals y plens de tocs pseudo-westernians.

Aquest fet resulta inequívoc per poder parlar d’aquesta nova cinta de Miller, Mad Max: Fury Road. Ja que tant l’estil com la utilització dels recursos cinematogràfics veuen, sense cap mena de dubta, d’aquella Mad Max 2. De fet, hi han tantes semblances entre l’una i l’altra que, sens d0ubte, sembla que aquesta nova entrega del que fora guerrer de l’asfalt sigui la continuació de la cinta de 1981.

No obstant això, hi ha un reestiling evident en la nova pel·lícula del director Australià: S’ha actualitzat. Aquesta actualització no nomes passa per parlar de certs temes que estan latents en l’actualitat ( la crisi mundial, la necessitat irreductible que tenim del petroli, un feminisme que ha estat ocult durant bona part de segle, latent, però ocult i que ara, a principis de segle XXI comença a treure el cap, la por a un desastre nuclear, l’esclavitud en certes part d’aquest mon…), Miller, com diem, s’ha actualitzat en les seves dots de director de cinema, i els recursos que per a ell abans eren necessaris, ara ja no ho son: es desfà de les el·lipsis en les escenes d’acció, les mostra tal cual ragen i, sobretot, li rellisca sobre manera que li puguin recordar que la cinta que ha dirigit ja l’havia rodat amb anterioritat.

Pel que la a la pel·lícula en si, doncs es acció total. La cinta no descansa en ningun moment, no es dona cap mena de respir, en certs moments dona la sensació, això si, que estes davant la pantalla veient als artistes del Circ du Soleil, hi han cabrioles, guitarristes tocant els seus riff a mida que volen les bales pel seu voltant, essers grotescs y un so a uns volums elevadíssims.

La cinta es disfrutable perquè no dona descans al espectador. Però els temes que podrien resultar reflexius pesen per davant de nosaltres a la mateixa velocitat que els cotxes y els vehicles propulsats per un petroli que, tot i l’escassetat, mai s’acaba.

S’ha de remarcar, també, la manca de complicitat que transmet l’actor que interpreta de Max (Tom Hardy), queda molt lluny de la proximitat que transmetia la interpretació de Gibson. Per altra banda, la millor en tot el repartiment es Charlize Theron, que tot i la seva bona actuació, té una pàtina massa evident de manca de feminitat.

L’enorme desplegament d’efectes especials ha restat importància al treball dels actors dins la cinta, ja que es tornen completament secundaris, treballen únicament pel bé dels efectes especials, dels jocs de cabrioles que es realitzen constantment en la cinta.

En definitiva, la pel·lícula vol transmetre moltes coses, com ara la consecució, al final d’una justícia per als mes dèbils envers als poderosos, i si bé ho aconsegueix en part, tot queda desdibuixat per una enorme i catàrtica cinta de violència.