El cochecito (1960)

Just un any després de realitzar El pisito (1959), el tàndem Ferreri-Azcona van tornar a decidir realitzar una altra pel·lícula basada en un text del segon, anomenat El paralitico.

Si amb la seva primera pel·lícula van aconseguir un ambient claustrofòbic, mostrant la realitat d'una època, d'un temps, gràcies al realisme de les seves imatges, amb aquesta segona pel·lícula, el binomi aconsegueix acostar-se una mica més al paradigma de

La producció de la pel·lícula és molt similar a El pisito (1959), però, en aquesta ocasió no es centra en una humil parella desesperada per emancipar-se, no només de la família, sinó també d'uns inquilins aprofitats.

Aquesta el cotxet se centra en les aventures d'un avi que, per culpa de la desídia de la seva família troba aixopluc en un grup de personatges, igual de dispars que en el piset, que tenen un comú denominador, tots han adquirit un cotxe de minusvàlid .

I és que això mateix, el cotxe de minusvàlid és l'eix pel cuan, Ferreri, desenvolupa una història trista. Perquè aquest El cochecito (1960) és molt trista, parla sobre la soledat en la vellesa, parla sobre la necessitat de posseir alguna cosa per pertànyer a un col·lectiu, per no quedar despenjat, no només d'una família roí, sinó también d'uns nous amics amb els que Anselmo se sent a gust.

Hem d'esmentar, també, el "tipus de gent" amb el qual es barreja Don Anselmo, la majoria són lisiats, o vells, tots ells pertanyents a un status social més aviat desarrelat, això és, precisament el que crida l'atenció de Don Anselmo , tots ells són semblants a ell.

He pronunciar, també, la meva sorpresa en tractar-se d'una pel·lícula estèticament diferent del cotxet, si bé la pel·lícula resulta neorealista (lluny, això sí de la devastadora Umberto D de de DeSica), no és menys cert que els plans estan menys carregats de saturació ja sigui del tipus temps-espai i, sobretot, de tonalitats fosques, a diferència de l'opera prima del binomi abans esmentat.

Ferreri i Azcona ens mostra també el despotisme de les classes benestants, personificat en la marquesa, que es desentén del seu fill, minusvàlid i certament retardat, cedint al xofer. Mostra les misèries de la riquesa, Ferreri ens mostra, en una escena patèticament encertada, com és la del menjar a casa de la marquesa, com pot haver-hi dos mons, completament oposats en una mateixa ciutat: d'una banda els rics que ni tan tan sols porten el control de les llagostes que cuina el seu cuiner, i de l'altra, el de l'invàlid venedor de cupons, que es troba sol, aïllat sota la pluja. A això se li ha cridat sempre, lluita de classes.

La pel·lícula gira entorn al senyor Anselmo, interpretat per un genial José Isbert, un avi d'una família benestant, materialista, egoista, que se sent relegat a l'ostracisme, que se sent (i de vegades actua) tractat com a un nen. La veritat és que l'actuació d'Isbert destaca, sobretot, perquè resulta alarmant fins i tot en els nostres dies: La necetat dels fills fa que els grans se sentin aïllats a la seva propia casa.

La cinta, en clar to dramàtic, té un gir del guió absolutament fantasmagòric: La desesperació fa efecte en l'ancià, i perd completament el cap intentant fer (i realitzant) un acte, més propi d'un psicòpata. No obstant això, el pobre home, que en el fons vol a la seva família més que res en el món, intenta rescabalar del seu acte.

El més terrible de la pel·lícula és la postura del director, deixa obert a l'espectador la possible solució final de la decisió de Don Anselmo. Per cert, la frase final de Don Anselmo seria digna de Wilder: "Em deixeran tenir el cotxet a la presó?".

Genial.