Torrente 5: Operación Eurovegas (2014)

L'habilitat de Santiago Segura per rescatar despulles televisives, utilitzar-los i treure profit d'ells és inqüestionable.

A utilització d'aquests monstres, aquests paràsits socials, resulta d'allò més divertida en les seves pel·lícules, més enllà dels guions tebis (per no dir dolents), aquests personatges són una paràbola cinematogràfica, a saber: com que tenen les qualitats o habilitats representatives d'una ameba, el guió no és altra cosa que un continu desglossament d'acudits sense gràcia que, gràcies a aquests éssers, resulta totalment superflu, prescindible i, com sol passar en les pel·lícules de Santiago Segura, absolutament repetitiu, sense que els espectadors ni tant sols, el trobin importància a aquesta manca de sentit.

Aquesta Torrente 5 té, però, certs aspectes de guió que resulten interessants, tremendament obvis, això sí, però també interessants. Segura s'en riu de tot allò que està succeint al nostre voltant, i ho fa de forma pueril, mofant-se dels supòsits i les mentides. Preconitza una Espanya seccionada, i ho fa amb humor. Roda escenes paradoxals mancades per se de realitat, i és precisament això el millor de la cinta: dibuixa un futur impossible que en la seva realitat té tot el sentit.

I és que, fins i tot el títol de la cinta és prou significatiu com per entendre cap a on s'encamina la pel·lícula, Segura ens ensenya tot el que se suposa que hauria de passar en un futur no molt llunyà, segons el govern actual, i quins serien les seves conseqüències. Segura atía al govern acusant-los de futuròlegs i, sobretot, de perillosos creadors d'alarmes socials infundades.

La pel·lícula és la millor de la saga, deixant de banda la primera, que era fresca, irreverent i divertida. No obstant això, els acudits (o línies de diàleg) que van funcionar a la primera, ja no funcionen en la cinquena entrega, principalment perquè els ha anat repetint en totes les seqüeles de Torrent i inevitablement han pardut la força inicial. La ironia, l'humor fal·laç, el masclisme que impregna Segura al seu personatge Torrente no s'allunya gaire del clàssic mascle espanyol que encara pulula en certes parts del nostre país. No es tracta d'una hipèrbole metafòrica, és una cosa certa, palmaria. L'home espanyol (entenguis això com l'excepció i no com la regla), té totes les característiques de Torrente, és un mascle que es creu alfa, però amb aquesta mancada de principis i de qualsevol tipus d'educació o discerniment intel·lectual.

M'encanten les influències cinematogràfiques clàssiques amb què treballa Segura, Lewis Milestone, Franklin J. Schaffner o Brian de Palma, però, resulten massa parelles, semblen una mera còpia de les pel·lícules originals, però que Segura pretengués que la seva cinta s'assemblés a elles m'agrada, denota sentit cinèfil.

Cal esmentar, també, la magnífica infografia generada per ordinador, que dota al complex d'Eurovegas d'un realisme magnífic.

Per finalitzar, costa entendre com un actor com Alec Baldwin s'hagi prestat a compartir les seves evidents virtuts interpretatives amb certs individus. Esperem que, com a mínim, algun d'ells hagi pogut aprendre alguna cosa d'ell, ja que els actors són lamentables, ometré els noms dels mateixos per no fer plorar al nen Jesús amb els seus, en algun cas, apel·latius, però resulta concloent cert aspecte en la cinematografia del director madrileny: de la casqueria aconsegueix treure cert suc amb gust àcid que, sens dubte, el converteix en un terrorista d'estat. encara que només sigui per aquest aquests vímets, la tasca de Segura queda amortitzada.