Nightcrawler (2014)

La intrusió fervorosa de Dan Gilroy dins de l'ampli espectre cinematogràfic resulta absolutament vigorosa. Les seves dots de storyteller són envejables, i si el seu vector cinematogràfic, una cosa així com el seu destí dins de la indústria segueix el camí d'aquesta Nighcrawler, els seguidors dels thrillers intel·ligents estem d'enhorabona.

La pel·lícula té alguna cosa de David Cronenberg, per la necessitat per part dels personatges d'obtenir un alleujament vital no només en la violència, i en el desig, si no en el que aquesta els proporciona: Un antídot a les seves vides absolutament desangelades i perennes . També se li intueix influències de Donald Siegel i el seu cinema policíac dels anys 70, i aquest sexe implícit i com no, el Scorsese més matiner, qui no pot recrear un paral·lelisme entre Bloom i Travis Bickle?

La interpretació de Jake Gyllenhaal és meravellosa, la seva mirada, entre vàcua i misteriosa, fa que la pel·lícula giri al seu voltant com un fil gira al voltant d'una troca: és un gresol d'estats d'ànim que aconsegueix injectar a la pel·lícula tot allò que li podria faltar, com podria ser la utilització del recurs de l'amor que, sense estar, es transpira per tots i cadascun dels plànols de la pel·lícula.

El sexe, tot i no estar present, es respira el desig en tot moment. És en aquest punt on apareix la figura de René Russo, una actriu coneguda principalment per la seva participació a partir de la segona part de Lethal Weapon, que si bé en un principi potser denota una gèlida interpretació, es confirma al llarg del film que aquesta pose no és casual, sinó absolutament buscada i, sobretot aconseguida.

La pel·lícula ens parla no només de la manca d'ètica en el periodisme, sinó també en la vida. És una crítica social, apuntant com a principal objectiu aquesta inacabable crisi que fa sortir de la gent el pitjor d'ella i que aconsegueix que les persones acabin fent certa classe de coses que mai van pensar que podrien acabar fent.

Es tracta d'una interessant reflexió sobre la necessitat de sortir cap endavant, és una fugida de personatges solitaris que es porten per davant allò que es troben pel seu camí. Un joc a vida o mort entre supervivents i necis, que creuen que els primers són uns malvats, sense tenir en compte que la vida porta a cadascun per uns racons que, per desgràcia, no han triat.

Una proposta molt interessant, d'un director prometedor.