The party (1968)

Blake Edwards va aconseguir allò que molts directors mai arribaran a aconseguir. Crear dues obres mestres en generes antitètics entre si. Que el mateix autor pugui crear Days of wine and roses i aquesta The party, dona valor a l'artista, revel.la la seva empremta com a creador, aconsegueix que se'l valori com a artesà total.

El que realment aconsegueix The party es crear efectes dicotòmics a l'espectador, Edwards s'aproxima a l'efecte depuratiu d'unes aigües termals, juga amb les temperatures, la comèdia i el drama, les combina i recrea un resultat sincer i sorprenent.

La part còmica es la mes interessant, no obstant, aquesta part no pot entendres sense el contraplà narratiu que li ofereix els últims 15 minuts, que son la culminació d'un estat d’ànim, es la radiografia moral d'un individu, l’anàlisi psicològic d'un esser humà que es troba profundament sol en un mon que li es inhòspit.

I es que crec que s'ha de parlar sense embuts, dir les coses tal com ragen, si obrir el cor a la sinceritat, Sellers representa tota aquella gent que, tot i estar envoltada per quantitats ingents de persones, se senten profundament soles, els seus gags fan riure gracies a la planificació del director, però en el fons, son patètics, son profundament tristos.

Tot el que l'envolta li resulta estrany i nomes es troba còmode quan es creua amb una ànima bessona que se sent com ell, una dona que també es considera fora de lloc.

Que ell es un ens estrany ho demostra el repartiment de posicions a l'hora del sopar, ell es queda escorat a un canto i amb un tamboret com a cadira, a prop de la porta de la cuina, obrint-se i tancant-se contínuament, molestant-lo a perpetuïtat. La forma que te el director de venjar la personalitat de Sellers envers a la resta de convidats, es Afegint-hi el toc humorístic, i riures de tots ells, mitjançant el cambrer. Aquesta cambrer, per cert, es el millor aliat de Sellers, i que gracies a ell molts dels convidats a la festa mostren, al llarg de la cinta la seva veritable cara.

Que la pel·lícula mostra, amb comptagotes que es això de Hollywood i com funciona el negoci, es evident, però sembla que Edwards jo va volgués aprofundir massa el dit a la nafra, i va passar la critica mordaç mes aviat per sobre.