Deixant clar que la pel·lícula va destinada a un sector concret de la
societat cinematogràfica, he de dir que la cinta, en el seu conjunt no em
desgrat.
Té molts errors, errors en el guió i en la planificació. Es veu de forma
massa evident la forma d'evitar certs recursos per, per exemple, que el feix de
llum de les llanternes no rebot directament a la càmera. No obstant això, la
pel·lícula conté una sèrie d'ingredients que faran les delícies dels seguidors
de les pel·lícules de terror estivals.
La utilització de la càmera subjectiva s'està posant de moda últimament,
sempre ha estat un recurs d'evident introducció de l'espectador a la trama,
però, en pel·lícules d'acció o, com és el cas, de terror, es pot arribar a
caure en la temptació de moure en gran manera la càmera i, en comptes de fer
partícip l'espectador de la pel·lícula el que fa és provocar-li una migranya de
consideració. En el cas que ens ocupa hi ha una mica de tot, les escenes
d'acció no es poden seguir més que amb el so, ja que planificar una escena de
moviments tan ràpids sense un punt de suport per a la càmera resulta gairebé
impossible. El que provoca que el director, de forma molt intel·ligent,
introdueixi en el muntatge punts de referència per a l'espectador. No obstant
això, això funciona les primeres tres vegades, en les altres, un sap en tot
moment cap a on enfoqués la càmera i que és el que se'ns presentés davant seu.
No obstant això, l'argument és prou atractiu com per mantenir-a
l'expectativa, les localitzacions (reals) aconsegueixen captar l'atenció de
l'espectador, fins i tot el missatge que ens arriba a la cinta pot ser
interessant. La tensió és el millor de la cinta, contemporitzada a l'inici i
desbocada al final. El desenllaç, sens dubte, és el menys atraient de la
pel·lícula, ens retrotrau a un videojoc en primera persona, que cadascú triï el
que millor li convingui.
He parlat de les localitzacions, aquestes no estan buscades a l'atzar, el
argumenti i la història les necessitaven, i també el director en voler fer una
al·legoria dels anells de l'infern de Dante. Resulta curiós, el paral·lelisme
entre la literatura de l'italià i la ficció que segueix la cinta de John Erick Dowdle. Pel que fa a Dante,
poc cal afegir: El pecador ha de redimir el seu pecat, i depenent d'aquest, se
li assigna una localització o una altra a l'infern. A la cinta de Dowle, cada personatge es troba amb els
seus fantasmes, el desenllaç de la seva destinació aquesta a costa de les seves
decisions.
Es tracta d'una pel·lícula lleugera, sense cap introspecció moral.
Simplement un divertiment temporal que aconsegueix, en certs moments, angoixar
l'espectador àvid de fortes sensacions.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada