Jaws (1975)

Tinc un agradable record dels meus estius a la costa catalana. El mar sempre va ser una cosa que em va atreure des del primer dia que vaig tenir consciència de la seva existència. La seva enormitat sempre m'ha impressionat, tant abans de nen com ara d'adult. Costa fer-se a la idea del que abasta i el que el compon.

Potser gràcies a aquest pensament, gairebé morfeic, em sento tan identificat amb una pel·lícula que, no solament va canviar els cànons del cinema de monstres marins, sinó que, a més, va revolucionar no només la indústria del cinema si no, també, un moment soci -cultural en la vida dels espectadors que van veure el film a les sales dels cinemes.

Perquè completament cert i innegable que un cop vista la cinta de Spielberg, a l'hora de donar-se una capbussada, la cosa ja no era la mateixa que abans de veure-la. Un, abans d'endinsar-se aquestes aigües cristal·lines les observava al lluny, reflexionant si no era millor deixar-ho per un altre moment, sota el pretext de "Està molt freda".

I és que un sent indefensió quan es troba envoltat de tanta aigua, se sent completament vulnerable a qualsevol adveniment que pogués succeir dins d'un mitjà on, si la prioritat és poder fugir amb rapidesa, no ens trobem en el mitjà adequat.

La pel·lícula com, ens cinematogràfic no deixa cap dubte que es tracta d'una obra mestra, no només com a experiment sociològic (que podria utilitzar-se) si no com a obra d'art en si mateixa.

Des de la meravellosa banda sonora de John Williams, amb aquesta introducció sincopada de notes que ja han quedat per al record, fins a la meravellosa fotografia de Hill Butler que li dóna un color a totes les escenes meravelloses, passant per un guió molt ben treballat de Peter Benchley (molt millor el seu guió que la novel·la en la qual s'inspira el film, la seva pròpia novel·la) i Carl Gottlieb.

La utilització de les tècniques que estan a l'abast del director, no només ajuden a endinsar l'espectador en la història sinó que, a més, aconsegueixen crear un quadre pictòric per així dir-ho, difícil de superar. I és que la fotografia, Sobretot la part en què els tres protagonistes es troben en alta mar és sublim, aquesta plena de matisos, d'esplendors, de brillants postes de sol, alguns enquadraments a contra llum són preciosos.

Cal no oblidar ni passar per alt el meravellós treball de direcció de Steven Spielberg, que ja havia mostrat les seves habilitats cinematogràfiques en Something Evil (Steven Spielberg, 1972) i, sobretot a la esgarrifós Duel (Steven Spielberg, 1971).

El director manté el tempo del film de forma ascendent, crea un in crescendo tant en les seves imatges com en la seva narrativa: Quant al primer, la pel·lícula arrenca des de la subtilesa, les primeres escenes són el·lipsis genials dels cossos dels devorats, fins arribar al punt culminant que és la mort final de Quinn i la pròpia bèstia. Respecte al segon, Spielberg va obrint les ànimes dels personatges com si d'un gresol es tractés, aconsegueix que arribem a sentir compassió cap a tots i cada un d'ells.

Cal destacar que és a partir d'aquesta pel·lícula que Spielberg comencés a introduir alguna de les seves accions fetitxes, com ara la inclusió en gairebé totes les seves pel·lícules de nens (quedant clar la seva fama de Peter Pan).

Resulta curiosa la inclusió de tots dos grups, ja que és indirectament proporcional a una de les regles bàsiques d'un altre geni del cinema com Alfred Hitchcock que deia que no s'havien de fer pel·lícules ni amb nens, ni amb gossos. Sembla ser que a Spielberg no només no li van molestar mai els dos si no que va treballar amb ells al llarg de la seva carrera.

La pel·lícula emet un missatge que no és, per res, intranscendent, Spielberg el que ens diu és que hem de lluitar contra els nostres fantasmes, hem de fer-los front. La inclusió de l'esqual no és res més que un recurs, és un pretext per mostrar a l'espectador que els protagonistes tenen una mica més complex dins d'ells que el sobreviure davant d'un gran blanc. Tots els personatges han d'enfrontar amb els seus monstres interiors, han de guanyar o morir amb ells, però els ha arribat el moment de reptar-los.

Brody (Roy Scheider) tem a la mar, tot i viure en una illa, mai s'acosta a l'aigua. Quinn (Robert Shaw) té por de la vida, la mort li pas per alt una vegada i des de llavors la repta, per això la seva negació a posar-se l'armilla salva vides. Hooper (Richard Dreyfuss) tem als taurons, per això els estudia, però necessita trobar-se amb un d'ells per eliminar aquesta por.

Aquesta lluita contra les pors atàviques que es troben a l'interior dels personatges és el que fa a la pel·lícula interessant, sense obviar les escenes d'acció que resulten meravelloses. El director aconsegueix trobar el punt d'equilibri únic i necessari per a establir en la pel·lícula els ingredients que la van aconseguir fer triomfar.