Blue Jasmine (2013)

Ser tant prolífic acaba per convertir-se en la perdició d'un director. Aquesta sentencia l'atribueixo única i exclusivament al meu tant enyorat Woody Allen. La utilització del temps es correcte, ja que hom entén que aquell director que m’entusiasmava mai més tornarà.

Amb la seva gran Midnight in Paris va aconseguir que els incrèduls com un servidor cregués que el seu art encara es mantenia intacte, diferent però intacte. No obstant això, tant les seves anteriors cintes com les posteriors han anat baixant de qualitat.

Allen segueix tossut en mostrar una realitat social que nomes existeix en la seva ment o, en tot cas, els llocs per on acostuma a moure's, però per a l'espectador veure cinta rere cinta com les penes i misèries de la classe alta, ja sigui novayorkina o barcelonina. Aquesta repetició, pràcticament, Eliadesca, fa que les cintes del director de Manhattan, encara s’assemblin mes del que ja acostumen a semblar-se.

Aquesta semblança es manifesta, sobretot, en les ultimes cintes d'Allen, on la aparent mancança de diàlegs brillants sembla ser substituïda per línies de guio excessivament semblants a una novel·la d’Scott Fidgerald, estructures de guio marcadament dandianes que s'allunyen del realisme de les cintes antològiques d'Allen que a tots ens venen al cap en qualsevol moment.

No hem de caure en la equivocació de negar que els anterior films del director (aquest antològics dels que hem parlat) estiguessin formats per personatges de classes altes, no obstant, tenien un tarannà (les pel·lícules) proper, realista, entenies que podia succeir. Amb les ultimes cintes, en canvi, aquesta proximitat s'esvaeix, tot li sembla llunya, i per tant, la relació amb els actors s'esvaeix.

Si realitzem una reflexió molt planera, podem veure que els esquemes narratius de totes les cintes d'Allen son similars, intenta contraposar la classe alta amb la classe baixa, pretenent jugar amb aquesta dicotomia e intentar que el públic entengui que ambdós personatges son iguals, accentua el dramatisme d'un envers a l'altre, però en les ultimes cintes queda massa evident aquesta diferenciació, esta massa subratllada.

Ni tant sols la presencia de la princesa de gel Kate Blanchett aconsegueix crear emoció, i no ho fa perquè no es la actriu adequada pel paper, es una actriu que crea paper massa fràgils, li falta potencia interpretativa. La direcció artística va errar el tret.

En definitiva, una nova decepció d'Allen, que torna a decepcionar, potser seria interessant plantejar-se si es adequat la realització d'un film anual, potser es massa arriscat aquest objectiu, i tindria que ser mes realista i pensar una mica mes en els seus seguidors que no pas en intentar batre records de films realitzats.