Hom no pot entendre, de forma reflexiva, com és possible que una pel·lícula
pugui tenir dues cares tant diferenciades.
Aquesta The lonely men es una cinta buida, una cinta que no té cor. Y el motiu de la manca de cor no és altre que la utilització d'un guió pretensiós, amb unes frases grandiloqüents i uns diàlegs que no porten absolutament enlloc.
És estrany, també, la utilització (en varis moments)del masclisme com a eina de reflexió?. El paroxisme arriba a la seva cúspide quan l'espectador veu que, després d'aquesta primera part pretensiosa la cinta es transforma en una altra cosa, es converteix en un drama interessant però, tot i això, fred.
Gracies al treball de Douglas la cinta no s'enfonsa, aconsegueix mantindre un cent interès (relatiu), no es una pel·lícula reflexiva, no entra en cap moment en la lluita individual ( que es el que busca la cinta) es una visió ordinària de la vida d'un home.
Aquesta The lonely men es una cinta buida, una cinta que no té cor. Y el motiu de la manca de cor no és altre que la utilització d'un guió pretensiós, amb unes frases grandiloqüents i uns diàlegs que no porten absolutament enlloc.
És estrany, també, la utilització (en varis moments)del masclisme com a eina de reflexió?. El paroxisme arriba a la seva cúspide quan l'espectador veu que, després d'aquesta primera part pretensiosa la cinta es transforma en una altra cosa, es converteix en un drama interessant però, tot i això, fred.
Gracies al treball de Douglas la cinta no s'enfonsa, aconsegueix mantindre un cent interès (relatiu), no es una pel·lícula reflexiva, no entra en cap moment en la lluita individual ( que es el que busca la cinta) es una visió ordinària de la vida d'un home.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada