Into the white (2012)

La segona guerra mundial ha donat milions de pel·lícula de cel·luloide, i es de suposar que en donarà molts més.

Resulta frustrant veure que tot allò que està relacionat amb la guerra però que no provoca un constant bany de sang queda difús, torbí, es deixa de banda com si d'una pel·lícula vulgar es tractes.

Aquesta Into the white, té elements superficials, encara que estigui basada en una història real, el que resulta cert és que sembla mentida. De vegades la ficció supera a la realitat.

Son mundialment conegudes les batalles aèries entre la Luftwafe y la Raf, i en certa mida, el que ens explica el director és la història entre aviadors d'aquestes dues forces aèries. No obstant, i aquí és on radica (per a mi) la virtut de la pel·lícula, és la complicitat que el director crea entre actors i espectadors. Dibuixa una línia imaginaria que ens uneix, que aconsegueix que estiguem constantment pendents del desenvolupament de l'acció, aconsegueix irradiar igualitarisme militar, es a dir, no abusa dels partidismes ni crea, en l'espectador, una sensació de contrarietat davant els suposats (i reals fora del marc cinematogràfic del film) creadors de la decisió final.

La pel·lícula és un interesant treball de sociologia, la recerca del punt intermedi entre la condició humana, els comportaments en societat i com, grupalment, una munió de persones poden deixar de banda. Els seus ideals per, simplement, sobreviure.

Fins hi tot, la part final casa perfectament amb l'orientació del film, és realista, gens sàdic i, es de suposar, que convenientment consensuat amb els narradors originals de la història. Fins hi tot, en les condicions més baixes de la raça humana poden ressorgir actes de bondat i d’amistat.