The harder they fall (1957)

                                                          

No fa massa temps, vaig fer la crítica de la interessant pel·lícula de Garci El crack dos. En ella, feia menció a un seguit de directors amb els quals Garci volia fer, per dir-ho d'alguna manera, fer una mena d'homenatge. Un dels directors que vaig mentar era Mark Robson, un home que amb la que, per a mi és la seva millor pel·lícula, va afavorir a què, anys més tard, Robert Rossen realitzes, també, una magnifica obra, ambientada en el món més obscur de les ciutats. Tant ell com Robson són els creadors d'una nova forma de vida metropolitana: el joc com a forma de vida, com a estil d'aconseguill el somni americà de la manera mes senzilla.

Si amb Rossen el live motiv, l'element motriu de la cinta és el Pool, el billar, en la cinta de Robson, es tracta de la boxa. La diferencia entre els dos esports és ben diferenciada, en una es juga i en l'altre no. En totes dues hi ha sparrings, que no són res més que ninots utilitzats, sota pagament previ, a entrenar a l'estrella d'algun dels dos esports.

Si em cenyenjo estrictament a la cinta que m'incumbeix, és una cinta dura, molt dura, tant per la forma com el contingut. Robson, mostra, amb objectivitat, la crueltat d'un esport que, paradoxalment, és més cruent fora del ring que dins.

És una feroç critica a la premsa, una fotografia explícitament oberta d'un món, el periodisme esportiu, que es mou principal i únicament per motius econòmics. L'exemple d'aquest periodisme és Bogart, un home que es ven per un grapat de diners, tot i que, desprès de veure com funciona el negoci (fantàstic Rod Steiger en el paper de pseudo magnat), desprès de veure com es tracta a les persones, com na mercaderia que es pot destruir quant ja no és mes necessària.

                                      

Per altra banda, qui li fa el contra-planol emocional és, també, un fantàstic Mike Lane, que és el periodista que no es deixa subornar, un home recte que te el codi deontològic com a bandera, on creu fermament amb l'esportivitat i la igualdad d'oportunitats esportives.

A diferència del que haguessin fet molts altres directors, Robson, això no obstant, no se centra en la lluita entre dos personatges d'igual ofici per dirimir qui dels dos pot tenir la raó. Robson, per contra, se centra en les lluites internes de la boxa, se centra en com es pot manipular tant a la gent del periodisme, del món pugilístic i dins hi tot a l'espectador d'aquest circ. Mostra com és possible que els interessos econòmics puguin estar per sobre de l'ètica, tant professional com personal.

En el fins, el que fa Robson no és res més que un fresc del que eren mitjan anys cinquanta, una fotografia, una postal costumbrista d'una societat que tot i que ja havia tret el cap d'una gran depressió, no és menys cert que la manca d'una societat mitjana ajudava a corrompre tot allò que disposes de privilegis per aconseguir diners, i es feia sense cap mena d'escrúpol.

La fotografia esta realitzada en blanc i negre, pot arribar a sobtar, ja que el cinemascop i el tecnicolor estava en boga, era el que es portava, però Robson creia que el blanc i negre era la millor manera de retratar aquesta societat corrompuda.

The harder they fall va ser l'ultima cinta de Bogart, i com en la gran majoria de cintes que va protagonitzar, està esplèndid.