Dead end (1937)

Al 1937 William Wyler ja havia dirigit un grapat de films, encara que cap d'ells va aconseguir cap repercussió excessivament gran, ja que fins aquesta que comento a continuació. Fins hi tot aquesta Dead End té un mínim interessa narratiu, ja que es tracta d'una cinta plena de trames que es barrejen, aconseguint fer la cinta certament rocambolesca i poc atractiva de cara l'espectador.

El gran problema que li veig a aquesta cinta es la diversitat de trames, com he dit anteriorment, en ella es parla sobre l'amor a tres bandes, la pobresa, la delinqüència juvenil, el món criminal, la família... És a dir, un grapat de subgèneres que difuminen l'argument, el castren i el llastren, aconseguint que el realment interessant de la cinta sigui la seva part tècnica.

Aleshores, crec que el millor és comentar en primer lloc la fotografia, que és expressionista de dalt abaig, de la mateixa manera que la forma de rodar és típicament realista. Em sobta favorablement per part meva els enquadraments i els muntatges de les escenes, que tenen una força cromàtica típicament Caravaggiana, plena de clars obscurs, difuminant pràcticament per complet una part del plànol.

Aixo era molt interessant una vegada es va rodar, però desgraciadament en l'actualitat les còpies que tenim d'aquesta cinta són d'una qualitat molt deficient. Aleshores, el que ha succeït és que la imatge en certs moments sembla que estigui a punt de cremar-se.

Tot i això, la cinta aguanta molt bé. Un altre conseqüència de què la cinta suporti tant bé el pas del temps, tècnicament parlat, és la qualitat dels enquadraments de les escenes. Wyler aconsegueix posicionar la càmera en punts estratègics per donar mes força i realisme a les seqüencies.

Pel que fa al repartiment, ens trobem amb un joveníssim Bogart i un molt correcte Joel Mcrea.

Finalment, em sobta que aquesta cinta hagues estat candidata, al seu temps, amb l'oscar a la millor pel·lícula, encara que veient la renglera de pel·lícules que optaven a l'oscar al final ho pots entendre.