Darbarelle Elly (2009)

                                                

Els prejudicis, de vegades, van passar una mala estona al qui els utilitza massa sovint.
Dono gràcies als deus(¿?), a Alà(¿?) o a qui sigui per poder haver aconseguit espolsar-me els prejudicis i veure aquesta cinta sense cap mena de bena als ulls, ja que si no hagues estat així, hagues perdut l'oportunitat de veure una de les millors pel·lícules del 2009 que recordo haver visionat.


El que és realment sorprenent és la capacitat de Farhadi en aglomerar tots els sentits de l'espectador amb una senzillesa i una parquedat tan evidents com necessàries pel devanir de la pel·lícula. I és que el que més crida l'atenció és la senzillesa amb què està rodada la cinta, és aquesta senzillesa que li proporciona aquesta profunditat i aquesta intriga que flota constantment durant tot el metratge.


Deixant de banda aquesta forma austera, el que realment és colpidor es el fons, és com el director, acompanyat d'un gran guió, aconsegueix fer aflorar, durant un placi cap de setmana, una serie de desavinences, un conjunt de mentides. Pocs directors ha aconseguit que, en un espai tan petit, les tensions es mostrin en pantalla de forma tan nua, si de cas, El àngel exterminador de Buñuel, seria un exemple en la seva forma. 

                                         

La intriga resulta completament transcendental, el neguit és a flor de pell i la tensió que es viu entre els magnífics intèrprets és extraordinària. En poques pel·lícules s'han dit tantes coses amb tan pocs medis. extraordinària.