Aquest minimalista drama va ser una descoberta interessant. El cert és que el vaig començar a veure amb certa reticència, pensant que em torbaria amb un film sensacionalista o, en el millor dels casos moralista, però el que em vaig trobar va ser una cinta sincera, honesta i molt ben explicada.
Homas Vinterverg aconsegueix paralitzar el temps, aconsegueix estar al costat del protagonista, el dota d'una personalitat rodona, realitza el film de forma hiper-realista acostant-nos el patiment dels personatges. Madds Mikelsen borda el paper, el seu és un personatge aturmentat, però amb prouta personalitat com per fer front a una situació que, en ser certa, seria pràcticament calcada a la que ens mostra el director.
La reflexió final es molt encertada, mai es pot oblidar un fet tan deshonest com la pederàstia, tant si és fals com, sobretot si és cert. Vitenveg ens ensenya com es pot suportar a l'inici i com es pot sobreportar desprès, una rèmora tan pesada com la falsa acusació.
La cinta, en el seu tram final, so obstant, ens diu que, fins hi tot davant d'una situació tant traumàtica com aquesta, l'esser humà pot ser bo, ens mostra que la societat és bona per definició, i que, encara que pugui arrivar a costar molt, l'amistat acaba aflorant.
Meravellosa l'escena del pare de la nena i el protagonista, cap al final de la pel·lícula. Paradigma de la dignitat, la bondat i el perdo.
Aquesta es, crec, la paraula que pot resumir la pel·lícula, el perdo per part de tothom, la intel·ligencia en pensar que tothom es pot equivocar, i no caure en el parany, tan obvi, de la venjança paranoica.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada