Atraco a las tres (1962)

Atraco a las 3 és sense cap mena de dubte la millor pel·lícula de Forqué. Tot i les seves mancances, s'ha de reconèixer que és una cinta molt divertida, sobretot gràcies a la presència de J.L. Lopez Vazquez, que esta sublim. Ell és l'eix vertebrador de rota la trama, és l'artífex tant de l'ideari de l'atracament com, de forma involuntària, el causant de què perdin tots els diners per culpa d'una dona que aconsegueix (sense masses dificultats), seduir-lo.

Es Al mateix temps, ens trobem davant d'una cinta que mostra el tarannà típic de l'espanya de principis dels 60. És una cinta costumista, on és reflexa els estatus socials més baixos. És divertida en si per que tots els personatges són pobres, en diferents és nivells, però que intenten autocomplaures, intenten auto enganyar-se a ells mateixos, tots és excepte el més realista de tots, Cassen, que per cert, és el causant d'una de les escenes més divertides de tota la pel·lícula, justament al final.

Per altra banda, veiem el que era (encara que de forma molt superficial però amb una força punyent dins el guio), el que significava el col·laboracionisme amb el regim, també ens trobem, dins el mateix calidoscopi, el treballador pretensiós i col·laboracionista, però, en aquests cas, amb els superiors, un home que no té cap mena de problema moral si ha de trepitjar als seus companys de feina si amb aixo pot pujar (com puja) en els escalafons de l'empresa.

Abans he comentat que la cinta té una serie de mancances, una d'ells és, al meu entendre, la falta de continuïtat, de fluïdesa constant al llarg de la cinta, es a dir, hi ha moments en què la pel·lícula es desconnecta, i, tot i que posteriorment es torna a connectar, aquesta falta de continuïtat es nota.

Hi ha línies de guió que tenen poca necessitat d'existit, com ara el personatge del mafiós, que queda més aviat diluït i que no té massa sentit, sobretot en veure la seva aparició amb la seductora ballarina.

Tot i això, es tracta d'una interessantíssima cinta, molt divertida, amena i que mostra, encara en clau d'humor, una època on tot era molt fosc però que, amb cintes i, sobretot amb actituds com les d'aquesta cinta donava una mica de llum a una foscor que ja durava massa.

És, a demès, un homenatge a un grup d'actors que, com es veu en el film, quan estaven ben dirigits eren realment bons, molt d'ells, desgraciadament ja no estan entre nosaltres:

Cassen, Manuel Alexandre, Alfredo Landa... DEP.