Ill buono, ill brutto ill cattivo (1966)

No recordo amb exactitud quan va ser ls primera vegada que vaig veure aquest clàssic de l’spaguetti western, el que si que recordo es que se'm va fer etern, no s'acabava mai, era llarguíssima. No acabava d'entendre com es podia barrejar la guerra de secessió americana amb el devanir d'una serie de personatges plens de paradoxes.

Amb el pas del temps, però, la consciència del temps ha anat canviant, i el que abans em resultava llarg i fatigós, ara en resulta (en alguns casos), efímer i lleuger. Això és, precisament, el que m'ha succeït amb aquest film de Leone.

De fet, a mida que la cinta avança, juntament amb l’avanç del temps, cada cop m'ha agradat més, i cada cop li he anat trobant mes interès.

M'agrada molt la forma que té Leone de girar les truites de forma sobtada, com dota als personatges de moralitat, com els suggestiona de forma que es poden trair els uns als altres contínuament i que, al mateix temps, quan és necessari, els uneix per derrotar a l'esser malvat.

Crec que és interessant reflexionar sobre els personatges, ja que a la fi, són els elements més importants de tota la historia: l'un ens els presenta com un home dolent, execrable, tal com anys posteriors ens mostrarà, el mateix Leone a Henry Fonda en Once Upon a time in the west, una aparició, això si, molt més espectacular que la de Lee Van Cleef en aquesta. El que uneix ambdues cintes és la crueltat dels primers plans, la manca de sensibilitat i posar sobre la taula, de forma categòrica, un personatge d'uns valors morals nuls.

Sempre m'ha sorprès que, a l'hora de muntar, Leone deixes fora una seqüència on es mostra Cleef tenint una certa compassió a un soldat, donant-li beguda, ara, amb el temps, un se n'adona que no es va inserir en el muntatge final principalment per reforçar la crueltat del personatge.

Per altra banda, hi ha Elli Wallach, és la part més divertida de la cinta, tot i que és una diversió amb un humor negre, perversa i una estat emocional que el converteix, a priori, en ell personatge més inestable i, per consegüent, el més perillós de tots. Es tracta d’un lladregot que tot li surt al reves, és un personatge entre dues Aigües, es troba a mig camí del dolent i de l'heroi, ha de triar un camí, un company de viatge i finalment tria el positiu, tot i la duresa que vol mostrar, té una pàtina de bonhomia que fa que l'espectador, a mida que avança la cinta, vagi estant més aviat de seva part.

Finalment, Clint Eastwood, en la seva tercera aparició com l'home sense nom en una cinta de Leone. Ell és l'heroi, o més ben dit, antiheroi, ja que en cap moment es manifesta com a salvador de res o de ningú. Ell, com tots els demès es mou per interessos personals, els diners són el que fa que continuï endavant.

Leone va pensar aquesta pel·licula com una òpera, una ària masculina, ja que no hi intervé cap personatge femení en la cinta, i la que ho fa és per veure morir a la seva família en mans de Cleef.

Es una cinta sobre la cobdícia i sobre allò tan cruel anomenat guerra, i la reflexió de ¿que pot haver-hi més cruel que la guerra entre germans? També parla sobre la insubmissió, insubmissió moral, i institucional, i també reflexiona sobre la bondat.

Pel que fa a la música, no cal dir que la banda sonora de Morricone ja ha passat a l'historia, s'ha convertit en un referent mundial de les bandes sonores, i, la música juntament amb el planol de Wallach corrent pels cementiris mentre sona Extassis of gold, és una de les experiències fílmiques més importants de la meva infantesa.

És el final del que s’anomena la trilogia del dòlar, una trilogia que va començar amb la Per un pugno di dollari, va seguir amb Per qualche dollaro in più, i finalment va acabar amb aquesta Ill buono, ill brutto ill cattivo. A nivell personal, de les tres, la que mes m'agrada és Per un pugno di dollari, ja que, entre moltes d’altres coses, m'encanta les dualitats del personatge de Eastwood.