Jubal (1956)

El bon savoir-faire de Daves a l’hora de dirigir pel·lícules impressiona, sobretot tenint en compte el poc nom que tenia ella, com a director, a Hollywood.

Des pres de pel·lícules tan interessants com Broken Arrow, The red House i sobretot Dark Passage, va realitzar, entre altres films, aquest que comento a continuació, un western sui generis. Es tracta d’una cinta molt personal, que deixa de banda molts dels tòpics del western clàssic per endinsar-se dins la psicologia humana i per, denotar una serie d’elements que son més propis del film noir que no pas del cinema western.

L’element de Femme Fatale sempre s’ha associat al cinema negre, el paradigma més obvi no és altre que Barbara Stanwyck a Double indemnity de Wilder, no obstant, Daves incorpora a la figura femenina i eix vertebrador de la cinta una pàtina de tendresa i de realisme, sobretot abans de l’ultima escena de la pel·lícula. La figura femenina va mutant a mida que avança la pel·lícula, l’ànima negre es va aclarint a mida que avança el metratge.

A diferència de la malvada figura femenina de Wilder, la de Daves té suficient capacitat de reconeixement dels seus errors i de redempció per salvar la vida de l’home que realment estima.

Per altra banda, és una cinta que parla de l’amor, dels gelos i de la possessió. En ella també hi trobem l’home torturat pel seu passat, tal com succeïa a E.G. Robinson a la cinta del mateix Daves de 1947 The red House, emperò, a diferència d’aquest, Glen Ford no pereix en el seu intent de tirar endavant amb la seva vida, ell s’enfronta a les circumstancies, tot i que li costa fer-ho.

També ens parla sobre l’amistat, sobre el que significa tenir algú en qui confiar i en qui suportar el pes d’allò que ens turmenta, tot i això, Daves recrea de forma malèvola aquesta amistat, i la culmina de forma molt violenta, per culpa d’una dona. Aquesta ultima, també un element associatiu a totes les cintes de l’oest.

Daves ens dóna un preavís de què succeirà, des del primer moment sabem que el triangle Amorós no arribara a bon port. Hi ha una escena aclaridora al respecte, i és un plànol fix on els veu a Ernest Borgnine en un primer pla i, darrere seu Valerie French amb un rostre de desix el qual no necessita ni tan sols una línia de diàleg perquè l’espectador entengui les intencions de la fèmina.

                                        

Cal remarcar l’actuació, també, de Rod Steiger, un actor físicament poc agraciat, però que desplega interès, tot i que sigui, principalment en finalitzar el film.

Abans he parlat d’un triangle Amorós. Aquest triangle existeix de forma evident en la forma, però en el fons es un quartet Amorós, l’element afegidor és Steiger, que queda en un punt indeterminat, ja que ell era la via d’escapament de French abans que arribes Ford, una vegada es troba desplaçat és el causant de gran part dels patiments de la resta d’intèrprets.

Pel que fa a la part tècnica, he de fer menció especial a la fotografia de Charles Laugton Jr. que gràcies al cinemascop, aconseguir copsar uns plànols exteriors meravellosos i unes seqüencies interiors que ajuden a seguir l’acció de forma incommensurable, la seva direcció fotogràfica em recorda molt als interiors que també recrearia i fotografiaria fantàsticament Loyal Griggs un any després en l'estupenda The tin star de Mann, també comentada en aquest blog.