The tin star (1957)

Una de les cintes mes desconegudes del gran Mann. Henry Fonda era un actor reputadissim, i va accepta una cinta d'alt pressupost, suposo que, principalment gràcies, entre d'altres, per un magnific guió de Dudley Nichols.

Mann va rodar The tin star en blanc i negre i amb el format de vistavision. El perquè d'aquesta decisió ho desconec, no obstant això, si que és cert que dona la sensació que amb The tin star, Mann va voler contravenir, per així dir-ho, alguna de les essències que el va caracteritzar al llarg de la seva filmografia.

És una cinta rodada principalment a interiors, és a dir que va renunciar als seus estimats espais oberts per rodar na cinta més intimista. El millor exemple d'aquests decorats és la comissaria del sheriff. En ella podem veure, sense que la càmera hagi de fer cap mena de moviment virtuós (simplement amb un pla fix i algun petit moviment panoràmic), la vida que hi ha a l'espai exteriors, hi ha un magnific treball de profunditat de camp, demostrant, aquí si, un virtuosisme perfecte.

La planificació del director en algues escenes és realment interessant i digna d'estudi. L'arribada del caçador de recompenses al poble es d'una senzillesa tal i té una força tan interessant que hom pensa com és possible que en l'actualitat no hi hagi ningú que tingui aquestes genialitats.

I és que Mann sap on posicionar la càmera, ho fa i la col·loca de manera que l'espectador tingui la sensació que serà ell qui rebrà el cop o l'impacte de la bala, és un director que, en certs aspectes tècnic es va anticipar a l'ara tant de moda 3d.

El film ens parla de vàries coses, la primera el relleu generacional d'un ofici, d'altra banda també ens mostra l'idealització de l'home just per part d'aquells que el busquem com a mirall. Aquests punt es interessant perquè, és obvi que en la pel·lícula hi ha dues persones que admiren a la figura de Fonda, però ho fan des de punts de vista diferents:

Perkins busca ajuda professional, la necessita i es troba que pot apendre molt d'un home que havia estat sheriff. Per altra banda, el nen busca una figura paterna, i Mann, dotant-li d'una maduresa excelsa, el que aconsegueix és dibuixar un personatge que el que pretén és un marit per la seva mare. Aquest emmirallaments, no estan tractats de forma snob ni cursi, un se n'adona que la necessitat és real.

Hi ha, en la cinta, també un component anti-totalitarista. La figura de l'abjecte Michael Ray es el paradigma de reaccionari racista per antonomàsia, l'arquetip d'home que recolzat per la multitud és poderós però que en solitari s'empetiteix. En l'ultima escena es reflexa la predisposició de Mann per aïllar aquesta execrable xacra de la ciutadania.

En aquests sentit, tal com bé diu Angel Comas, aquesta situació és versemblant sobretot entenent que, en 1957, la ciutadania americana acabava de sortir d'un procès de caça de bruixes amb McCarthy i la seva llista negra, un moment lamentable de l'historia, on qui denunciava als seus companys estava ben vist. Michael Ray, en The tin star, era l'extenció cinematografia, fictícia, d'un moviment que repudiava tot i tots els que no fossin com ells.

Es tracta d'una cinta poc coneguda dins la filmografia de Mann, però que té la virtut i l'interès de ser visionada principalment per aquesta desconeixença, així com per veure, deu anys desprès Fort apache de Ford, a Henry Fonda, amb 52 anys d'edat, protagonitzant un western.