Gràcies al genere de suspens, les novel·les sueques s'hi han posat de moda i, cal dir, que per la meva part poden seguir així perquè sóc un prolífic consumidor. Quan vaig llegir l'obra de Kepler, vaig sentir que el cor se m'encongia, aconseguia neguitejar-me, fer-me remoure de la butaca, em sentia intranquil.
La novel·la et portava a una població sueca on la fredor de la temperatura era directament proporcional al gèlid estat d'anim de la població, on l'aparentment flegmàtica actitud nòrdica dona pas al tarannà més distant, en mig d'aquesta sensació gèlida sorgia, com de les ombres, una ombra plena d'odi, plena de rabia, que el que feia era escalfar tota una societat i la feia despertar del seu etern estupor.
Això que em va convèncer a les primeres pàgines de la novel·la, encara estic esperant que m'ho faci reviure la pel·lícula, no ho ha aconseguit ni ho farà mai, les explicacions són varies.
En primer lloc, l'elecció del repartiment és completament desastrosa, començant pel director de càsting i acabant amb el mateix director, és cert que els personatges, per naturalesa són frets, però això no significa que hagin d'estar mancats de força emocional, i el pitjor de tot és que, quan arriben al punt àlgid d'emocions, es denoten sobre actuades i mancades de verosimilitud.
Per altra banda, el guió té més forats que un formatge de gruyere, personatges que apareixen i desapareixen per art de màgia, línies de guió que no tenen sentit, etc. La intriga és sosa i l'únic moment interessant es la part final de la pel·lícula, però com que el director no ha aconseguit al llarg del metratge fer-te còmplice dels actors, es torna una seqüencia sense res més que acció.
És un producte més orientat a la televisió, més dirigit als consumidors de telefilms que no pas als amants del cinema.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada