La nova pel·lícula d'en Tornatore es un aproximament prou correcte cap un cinema on el món iconoclasta torna a formar part de l'obra del director italià.
Si amb Cinema paradiso, la seva obra magna, va construir un totem del cinema italià, amb aquesta La mejor ofera, Tornatore preten tornar a tocar la fibra sensible de l'espectador, i si bé ės cert que per moments ho aconsegueix, no és menys cert que la cinta esta plena d'alts i baixos.
La utilització de l'art com fil conductor és massa semblant a Cinema Paradiso, de la mateixa manera quenla partituravs'aproxima massana la magnífica cinta protagonitzada per l'adorable Totó.
La sensacio és que la remora de Cinema és massa evident, no pretrnc dir que la intencio de Tornatore hagi estat emular la seva obra, no obstant això, és prou evident que la formula va funcionar aleshores inara s'ha intentat fer una nova aproximacio estilistica.
Per altra banda, l'actuacio de Rush és consistent, aguanta molt bé el paper, pero l'exces de metratge i els altibaixos esmentats més amunt fan que amla pel·lícula li sobrin uns quants metres de cinta.
Les intencions de Tornatore sempre són bones, aquesta és una reflexio sobre la soletat, sobre la confiança, l'amor i sobre descubrirse un mateix. És un viatge interior a un món desconegut.
Una de les coses mes interessnts de la cinta es el seu final, allunyat del endolçament i absolutament realista.
És una pel·licula interesant, pero que a estones fa que un es desendolli, és desconecti per moments i això evita que jo, personalment l'hagi pogut fruir completament.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada