The birds (1963)

Altra cop Hitchcock. Impossible no persuadir a quelcom que una pel·lícula del geni britànic es una obra mestra. Aquesta The birds s’engloba, dins la filmografia del director entre la incontestable meravella que es Psyco i la irregular Marnie.

Hitchcock es basa en una novel·la de Dapnne du Maurier per a mostrar a l’espectador com poden ser de turmentoses les relacions entre l’home y les besties, en aquest cas les aus. La cinta te la particularitat que esta rodada en un poble real, on alguns dels actors no eren rés mes que personatges reals que regentaven, per exemple, el bar.

Com en totes les obres del mestre, el que primer crida l’atenció en la cinta es la cuitadíssima fotografia, a càrrec del gran Robert Burks (no en va era el fotògraf preferit per Hitchcock, amb el qual ja va rodar, entre d’altres, The Rear Window, Vertigo o Strangers on a train), que copsa de manera magnifica el tarannà no nomes de les persones que viuen en el poble, si no el poble mateix. 

Cal destacar la utilització fantàstica del mobiliari urbà, col·locat de forma idònia per que les transicions, en els plànols exteriors dels atacs, siguin harmonioses i estiguin plenes de vitalitat i de realisme.

Per altra banda, el guió de la cinta consta a càrrec d’Evan Hunter, però queda constància al llarg de la cinta de la introducció de la mà de Hitchcock en alguns moments àlgids de la cinta.

La música queda, en un primer moment, absenta de presencia, com a mínim tal i com entenem la música, en substitució d’aquesta, Hitchcock va decidir introduir sons d’aus. Els sons resulten, en certs moments, realment macabres, doncs dona la sensació que els animals estiguin conversant entre ells i a resultes d’això, col·laboren de tal forma que aconsegueixin crear el major mal possible.

La introducció de la cinta recorda, amb la distancia pròpia del temps i del gènere, a Lubitsch. Hitchcock, això si, més flegmàtic i menys corrosiu que l’alemany. No obstant, amb aquest inici el director britànic dona una de les Claus de l’èxit de la cinta: l’atracció sexual implícita que es després dels dos protagonistes. Atracció que arribarà al seu màxim exponent en l’escena on Hedren y Taylor, s ‘arremolinen entre carícies, creant un subterfugi, digne també de Lubitsch, on sense dir rés, s’entén tot.

Pel que fa a l’argument, resulta interessant remarcar que tots els fets resulten a partir del moment de l’aparició de Melanie, el que comporta que la utilitzin a ella com a pretext de culpa, la converteixen en una mena de Pandora contemporània. De fet, les dones son les principals protagonistes en el repartiment de la cinta, també son elles les que “lluiten” per l’atenció de Mitch. Com acostuma a passar el les pel·lícules de Hitchcock, aquest sentia predilecció per la figura femenina.

Hitchcock ens diu que fins hi tot les criatures més angelicals, els essers probablement menys perillosos que hi ha al planeta poden tornar-se assassins, es un concepte que H.G Wells ja va dur a terme amb la seva War of worlds, però duta a terme amb pols oposats: En l’un  la natura destrueix , en l’altre salva.

En el film també ens trobem la inclusió d’alguns personatges ja presents en altres cintes del director, per exemple, tornem a trobar una mare possessiva, que ens transporta a la mare de Psyco, hi ha una nena que, tot i que resulta menys carregant, té certes semblances amb Emma de Shadow of a Doubt. Així doncs, el director pren abjectes utilitzats en altres cintes per retornar-los a la vida i mostrar que l’èxit pot arribar gracies a la repetició de certs patrons que ajuden a definir l’estil d’un cineasta.

Son moltes les persones que encara pensen que es tracta d’una pel·lícula sense final. Personalment defujo aquesta sentencia. Crec que Hitchcock tenia la intenció de rodar una segona part, una segona part completament determinista i que resolgués de forma categòrica el perquè de l’actitud de les aus. La no realització d’aquesta cinta ha fet que es tracti d’un final inacabat, però en cap cas hi ha una manca d’aquest. Fins hi tot, podríem analitzar aquest final i podríem arribar a la conclusió que el director, simplement el que en diu es que tot ha acabat, que l’era dels humans ja ha arribat a la seva fi i que es temps del regnat d’una nova espècie.

En definitiva, es tracta d’una obra amb una dicotomia ben diferenciada, comença amb una enorme lluminositat i acaba enfosquida, es el pas de la llum a la foscor, de la vida a la mort.

Semblava que Hitchcock estigues pensant en quin seria el seu futur com a cineasta, a partir d’aquesta cinta ninguna altra va aconseguir tenir el vist i plau total de crítica i públic. The birds va ser la seva ultima gran obra. Sempre que exceptuem la genial Frenzy.