Twelve Years a Slave (2013)

El món de l'esclavitud ha estat tracta infinitament en les pel·lícules al llarg de la historia. El director mes prolífic ha estat, sens dubte Steven Spielberg que, gracies als seus orígens i a l’holocaust es va sentir molt identificat amb tots aquells que, en un moment o altre de la historia han estat sumits sota la bota del poder.

Ja ho va començar a fer amb la nostàlgica The colour purple, ho seguí amb The Shindler's list, Amistad, Munich i amb Lincoln. Totes elles tenen un denominador comú: el director es posa de costat dels mes dèbils.

Aquesta 12 year of slave segueix les mateixes pautes, esta mes pròxima a The colour purple que no pas de les altres, ja que analitza, de forma el mes profundament possible no nomes el mon de l'esclavitud, si no la injustícia en si mateix, ( mes enllà de la injustícia pròpia que significa l'esclavatge). Aquesta cinta es un cant al drets humans, es una mostra del que significava ser negre a mitjans del segle XIX a America.

Gracies al protagonista, es va obrint el ventall de misèries que patien un grup de persones que per culpa del seu color de pell van patir de valent la que se suposava que era la supremacia dels homes blancs. Tot i això, la cinta també mostra que no nomes hi havia odi envers la gent de color pel seu color de pell, si no que se'ls menystenia, també, per culpa de la seva mancança econòmica, ja que els que s'ho podien permetre tenien la complicitat dels blancs i els tractaven com iguals.

També queda clar que dins la comunitat negra hi havia classes doncs, i que en certs aspectes els negres col·laboracionistes encara eren pitjor que els seus amos, ja que tenien que demostrar la seva maldat al seu superior perquè aquest el tractes amb benevolència.

La tragèdia de Solomon es pot palpar, les fuetades que rep com les que li obliguen a donar se senten com si fos en carn pròpia.

Fasbender realitza un gran treball com esclavista, dotant al personatge d'un odi fora del comú. Solomon esta magnífic, com he dit, el seu rostre es un mapa de la seva anima, podem veure el seu patiment, el podem sentir en les nostres pells.

Per altra banda, voldria remarcar l’excel·lent fotografia que fa que la cinta tingui una aureola de realisme, el director de fotografia aconsegueix que, principalment de nit, l'espectador senti la foscor i, te la virtut de, en alguns moments, equiparar-se amb la meravellosa fotografia natural de Kubrick a Barry Lyndon.

Una gran pel·lícula que tothom tindria que veure per saber fins on pot arribar la crueltat humana per una banda i que significa l’estoïcisme per l'altra.