R.J.Stevenson va escriure Dr. jekyll & Mr. Hyde per representar la dicotomia, la dualitat, el binomi moral que hi ha dins l’ésser humà. Va ser una forma precisa, dins la ficció i la literatura, de mostrar la bondat i l'odi dins d'un mateix cos.
Aquests forma d’expressió moral, és una cosa que els científics li acostumen a dir personalitat múltiple, i amb la cinta de Las dos caras de la verdad se li dona una volta més de cargol.
I això es fa precisament perquè és l’antítesi de la historia d'Stevenson. L'escriptor mantenia i donava per suposat que Jekyll no era conscient de l’existència de Hyde, per contra el director el que decideix es crear un monstre conscient, perspicaç, malèvol que crea un ens imaginari amb el que intenta sortir-se amb la seva, el manipula per que, gracies a la seva fragilitat, pugui esquivar s la justícia i així evitar una sort funesta.
La parella d'actors principals es magnifica, ressaltant un joveníssim Norton, amb un paper complexa, on ha d'interpretar dos personatges alhora, i, a demes, semblar creïble amb tots dos. Per altra banda, Gere esta en un dels seus millors papers, deixant de banda la part romàntica i sensual dels seus, per altra banda, avorrits personatges (anteriors i posteriors), en el film sembla certament un veritable advocat.
El que trontolla una mica de la cinta son certes parts del text, que resulten inconnexes entre si, l'amor de Gere per els diners queda sobtadament oblidat per realitzar una acció de benevolència envers un pobre desgraciat. Si bé es cert que hom podria pensar que ho fa com a la recerca d'una més gran reputació, el dubte queda en l'aire.
Interessant i molt recomanable, el final és digne d'una gran pel·lícula.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada