La utilització d’escenaris massificats per construir un thriller, es una possibilitat que va començar a utilitzar el gran Hitchcock a Stage Fright primer y posteriorment ho va perfeccionar amb The man who knew too much.
Les dues pel·lícules, però principalment la segona jugava amb la tensió de l'espectador tal i com ho fa aquesta Grand piano.
Tant la cinta de Hitchcock con aquesta d'Eugenio Mira, tenen certes similituds, però la més evident es la de utilitzar un moment clau en la interpretació musical per remarcar el punt àlgid de la cinta, aquell que inclina la balança cap un costat o cap un altre.
Tot i aquesta similitud, el que es cert es que Eugenio Mira, cerca més un thriller al estil Phone booth de Schumacher, on es mostri la soledat de l’individu en contrast amb l’escenari on es troba, es a dir, estar envoltat de gent si sentir- se completament sol.
La cinta de Eugenio Mira, te un ritme constant i gracies a la veu en of de Cusack ajuda a que l'espectador s'introdueixi al film, s'hi pugui capbussar. No importa massa que els actors secundaris no estiguin a l'alçada, es tracta d'un duel interpretatiu entre Wood i Cusack, amb un final fantàstic.
Si hi ha quelcom que oposar-se a la cinta es la motivació de l’assetjament, es a dir, una motivació econòmica que desconeixem però que queda diluïda per culpa de la trepidant cataracta d'acció que el director ens transmet.
En definitiva, una cinta divertida, entretinguda i amb un desenllaç previsible però impactant. On l’únic que li manca es una mica més de treball de guió per convertir-se en una gran pel·lícula.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada