Annie Hall (1977)

Hi ha directors que son eminentment tècnics, els quals la seva filmografia es basa principalment en l'art de saber enquadrar, amb el suport de la tècnica cinematogràfica pal·lia les mancances que pogués tenir en altres vessants, com ara el guio. Per altra banda, ens trobem davant d'un director que es un mestre de la narrativa, Allen ho basa tot en el text, el guio es la part substancial de la seva cinematografia.

Es cert, també, que en certs moments, moments molt puntuals, s'ha ajudat de la part mes tècnica del cinema, de fet, en aquesta cinta hi ha algun exemple prou plausible.

Si ens remetem concretament a Annie Hall, poques coses negatives se li pot trobar. Independentment que el que escriu sigui un Allenia fervent, es innegable reconèixer la vàlua cinematografia, la força vital que desprèn aquest film.

Si be es cert que les temàtiques de les seves cintes sempre s’assemblen, be, es calquen, mes ben dit, la visió de la parella queda plasmada de forma excepcional, dibuixant-la amb traços magnífics de comèdia, amb uns dial·lels que semblen estar escrits en moments de portentor artística.

Fins hi tot Allen, un actor que, sota el meu punt de vista sempre ha estat menystingut, esta genial. Escriu els seus personatges entenent les seves limitacions, no arrisca en les seves interpretacions, sap que no es un extraordinari actor i no pretén, mai, exaltar la seva faceta d’actor de forma antinatural.
Pel que fa a Diane Keaton, no es menys cert que es una actriu extraordinària, te una força interpretativa, en tots els seus papers, que la converteixen en una actriu sobre segur.

Allen descompon les seves inquietuds a base de dial·lels brillants, treballa sobre un llenç que ja era conegut per ell (Manhattan) i que posteriorment seguiria no nomes coneixent-lo si no que, a demes, en certs aspectes perfeccionant-lo (Hannah and her sisters).

Segueix amb la seva continua obsessió sobre la mort, la tracta, això si, amb cert toc cínic i sorneguer, però hi es present i, de forma reflexiva, resumeix en poques línies de diàleg quelcom infinitat de filòsofs ha escrit de forma excessivament pretensiosa.

La costa oest dels EEUA no es deslliura dels seus atacs, la musica de Merry Cristmas amb el plànol d'un L.A assolellat i en un ple estiu es una metàfora extraordinària del que pensa Allen d’Allen d'aquell punt concret del seu país.

A Allen no li agrada la televisió, això queda patent amb aquesta cinta i es crític ( com encara ho seria molt mes en la seva meravellosa Husband & wifes) amb la manipulació que el medi televisió realitza en tot allò que produeix (ho vomita, Parafrasejant al mateix Allen).

Annie Hall es allò que es la naturalesa humana, una fotografia del comportament de les parelles, fuig del beneplàcit del happy end per arraulise-se en un mon elitista on no tot allò que desitgem ho podem a aconseguir.