The Ox-Bow incident (1943)

Sempre he tingut una admiració infinita per als directors i per els films austers o, si es prefereix dir-ho senzills. La austeritat decorativa o argumental, no obstant, no han de deixar en segon terme l'intent per part del director, d’organitzar o estructurar els elements dels que disposa, de forma que aquest austeritat no es transformi en carrincloneria.

Per començar, em centraré en l'apartat decoratiu o d'atrezzo, la utilització d'elements decoratius que no tenen funcionalitat en l'escena, mes enllà del fet mateix decoratiu, diu molt d'una pel·lícula. Deixa entreveure que allò que se’ns vol explicar te interès i, encara mes, allò que sens explicarà es necessari explicar-ho.

Es interesant subratllar aquest punt, doncs aquesta cinta de W.A. Wellman diu moltes coses, algunes en les que s'hi pot estar d'acord i d'altres en que no. però això no es el mes important ara, el que importa es que el que diu ho diu d'una manera diàfana i, en moltes ocasions, no es necessari que el diàleg hi sigui present, dons amb les habilitats del director i amb l'inestimable ajuda tant del operador de càmera com del director de fotografia ( que en aquella època, eren el mateix), l’absència de diàleg no fa mes que refutar les tesis del director en l’explicació de la seva obra.

I es que aquesta es una cinta molt ben dirigida, si be els personatges no tenen una profunditat tant complexa com alguns de Hawks, si que es cert que hi ha un interesant treball per part tant del guionista com del director artístic, que creen uns personatges que constantment tenen la culpa dibuixada als seus rostres, des de l’inici fins al final de la cinta.

La fotografia em sembla magistral, les ombres foren part no nomes del decorat, sinó també del repartiment.

En certs moments, gracies a l'habilitat del director, amb jocs de càmera, s'aconsegueixen metàfores bellíssimes, com ara la ceguera de la deessa justícia mentre Fonda llegeix la carta i el barret del seu company li amaga els ulls, entre d'altres.

Gracies a certs escenes, també es cert que un pot entreveure una certa orientació excessivament catòlica en la cinta, proba d’això es la carta final, o speach mes ben dit, mes semblant a un passatge de la bíblia que no pas una carta d'acomiadament d'un enamorat envers la seva estimada. Un altre exemple, és la necessitat, gairebé vital, de sang per part del grup, tant semblant a la necessitat farisea per executar Jesús o les pregaries per part de l’únic actor negre mes ultra-ortodoxes que no pas semi-seculars.

No obstant això, no crec que aquest intents de semi-adoctrinament o d'alliçonament poden fer minvar ni tant sols una mica el que es una excel·lent cinta, que parla de l’amistat, la justícia, la dignitat humana, el consol. tot això, a demes, molt cristià. La redempció o el perdo, també hi apareix, però nomes per als que creien en la justícia.

Ens trobem, en definitiva, amb una cinta heterodoxa, un western social, una reflexió sobre les conseqüències que poden portar certs errors.