![]() |
Per culpa d’una
societat canviant, el mon del cinema va tenir ( o va sentir) la necessitat de trobar
nous elements artístics dins la industria. L’arribada de noves formes d’entreteniment
per al jovent, que van començar a finals dels anys 60 ( Woodstoock, Summer Love),
acompanyats per noves drogues d’efectes al·lucinògens, entre d’altres coses, van
fer que la llei i la justícia canviessin els seus idearis decimononics per
noves formes de d’actuar davant la delinqüència.
Don Siegel va ser, possiblement, el director més avesat a
realitzar aquest canvis ( Sidney Lumet
també en va realitzar alguns). La inclusió d’inspectors de policia amb mètodes contundents
i sense gaires escrúpols va ser una senya d’identitat del director de Chicago.
Les pel·lícules
de Siegel sempre es caracteritzen
per l’incusió d’un heroi al voltant del qual gira la trama (Escape from Alcatraz, Telefon, The Beligued...). A demés, aquest personatge principal, acostuma a
tenir una forta inclinació envers una justícia particular. Ens trobem, doncs,
davant d’un nou tipus de personatge dins el cinema: El policia dur e
incorruptible.
Dirty Harry es la primera de les cintes que es van rodar amb Clint Eastwood d’actor principal. Es
també la millor de totes elles, ja que en ella s’inclouen tots els elements necessaris
que es requereixen en una cinta d’aquestes característiques: Violència, humor
negre, venjança... ens trobem doncs, amb el paradigma de les cintes policíaques
de principis dels anys 70, cintes que fins als nostres dies segueixen creant
escola i permeten que nous cineastes puguin aplicar els recursos cinematogràfics
que van crear directors con Don Siegel.
Harry es un detectiu poc persuasiu pel que fa a les paraules. No entén que una
confrontació amb un delinqüent pugui dur-se de forma normal, coherent i
dialogada. Transmet la idea que la violència es la millor manera de solucionar
els problemes, i de fet, gracies a l’alta agressivitat dels delinqüents hom entén
aquest tipus de reaccions. No obstant això, no es tracta d’una actitud ideològica,
no es pretén solucionar els problemes de la comunitat a base de trets, es un recurs
necessari per eliminar una xacra que es troba als carrers i que fa que la vida
civil es vegi trontollada cada dos per tres per uns individus que, potser, fins
l’arribada de tipus com Harry tenien
les coses massa senzilles.
Per altra banda,
cal remarcar l’humor que s’inclou en la cinta. El guió resulta àgil, per una
banda, divertit en certs moment i macabrament realista en d’altres.
Resulten molt
divertits alguns dels diàlegs de la cinta. Ajuden a desintoxicar la pel·lícula
d’un component excessivament seriós. També es cert que a mida que avança el
rodatge el guió deixa de banda les parts humorístiques ( els fets no deixen de
ser extraordinàriament greus), el guió es comporta el que realment ha de ser, un
camí sense retorn a una justícia personal.
I es que la intel·ligència
de Siegel es mostra, de nou, en la
creació del personatge de l’antiheroi: Un home despietat, que en certs moments
dona la sensació de no ser-hi tot, cruel i sense escrúpols. Amb un personatge
així, es fàcil sentir-se a prop del protagonista, això ajuda a equilibrar una
mica la pel·lícula: La violència emprada es justificable per la perversitat del
malvat.
He esmentat anteriorment
la paraula macabrament realista, i no
ha estat fet a debades. El perquè es principalment perquè la llei, en certs
aspectes empara als criminals, i això es el que treu de polleguera a Harry, per això reacciona de forma
brutal, inconscient, en certs aspectes.
Resulta reconfortant,
tot i això, veure com al final, el protagonista, adonant-se del que ha fet ( s’ha
desentès de les ordres dels seus superiors), reacciona de forma que l’honora i
decideix, de forma practica, però també metafòrica, deixar de ser una cosa (
policia) amb la qual no se sent identificat.
Pel que fa al
sentit cinematogràfic, cal ressaltar la fotografia de Bruce Surtees, que amb els seus plànol amb contrapicats i els seus
zooms va aconseguir crear escola. La musica de Lalo Schifrin condueix la cinta de forma harmoniosa i efectiva.
Una pel·lícula de
culte, que sense cap mena de dubtes no ha de faltar en les estanteries dels
bons cinèfils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada