Cercar en aquest blog

dissabte, 22 d’agost del 2015

Dirty Harry (1971)



Per culpa d’una societat canviant, el mon del cinema va tenir ( o va sentir) la necessitat de trobar nous elements artístics dins la industria. L’arribada de noves formes d’entreteniment per al jovent, que van començar a finals dels anys 60 ( Woodstoock, Summer Love), acompanyats per noves drogues d’efectes al·lucinògens, entre d’altres coses, van fer que la llei i la justícia canviessin els seus idearis decimononics per noves formes de d’actuar davant la delinqüència.

Don Siegel va ser, possiblement, el director més avesat a realitzar aquest canvis ( Sidney Lumet també en va realitzar alguns). La inclusió d’inspectors de policia amb mètodes contundents i sense gaires escrúpols va ser una senya d’identitat del director de Chicago.

Les pel·lícules de Siegel sempre es caracteritzen per l’incusió d’un heroi al voltant del qual gira la trama (Escape from Alcatraz, Telefon, The Beligued...). A demés, aquest personatge principal, acostuma a tenir una forta inclinació envers una justícia particular. Ens trobem, doncs, davant d’un nou tipus de personatge dins el cinema: El policia dur e incorruptible.

Dirty Harry es la primera de les cintes que es van rodar amb Clint Eastwood d’actor principal. Es també la millor de totes elles, ja que en ella s’inclouen tots els elements necessaris que es requereixen en una cinta d’aquestes característiques: Violència, humor negre, venjança... ens trobem doncs, amb el paradigma de les cintes policíaques de principis dels anys 70, cintes que fins als nostres dies segueixen creant escola i permeten que nous cineastes puguin aplicar els recursos cinematogràfics que van crear directors con Don Siegel.

Harry es un detectiu poc persuasiu pel que fa a les paraules. No entén que una confrontació amb un delinqüent pugui dur-se de forma normal, coherent i dialogada. Transmet la idea que la violència es la millor manera de solucionar els problemes, i de fet, gracies a l’alta agressivitat dels delinqüents hom entén aquest tipus de reaccions. No obstant això, no es tracta d’una actitud ideològica, no es pretén solucionar els problemes de la comunitat a base de trets, es un recurs necessari per eliminar una xacra que es troba als carrers i que fa que la vida civil es vegi trontollada cada dos per tres per uns individus que, potser, fins l’arribada de tipus com Harry tenien les coses massa senzilles.

Per altra banda, cal remarcar l’humor que s’inclou en la cinta. El guió resulta àgil, per una banda, divertit en certs moment i macabrament realista en d’altres.

Resulten molt divertits alguns dels diàlegs de la cinta. Ajuden a desintoxicar la pel·lícula d’un component excessivament seriós. També es cert que a mida que avança el rodatge el guió deixa de banda les parts humorístiques ( els fets no deixen de ser extraordinàriament greus), el guió es comporta el que realment ha de ser, un camí sense retorn a una justícia personal.

I es que la intel·ligència de Siegel es mostra, de nou, en la creació del personatge de l’antiheroi: Un home despietat, que en certs moments dona la sensació de no ser-hi tot, cruel i sense escrúpols. Amb un personatge així, es fàcil sentir-se a prop del protagonista, això ajuda a equilibrar una mica la pel·lícula: La violència emprada es justificable per la perversitat del malvat.

He esmentat anteriorment la paraula macabrament realista, i no ha estat fet a debades. El perquè es principalment perquè la llei, en certs aspectes empara als criminals, i això es el que treu de polleguera a Harry, per això reacciona de forma brutal, inconscient, en certs aspectes.

Resulta reconfortant, tot i això, veure com al final, el protagonista, adonant-se del que ha fet ( s’ha desentès de les ordres dels seus superiors), reacciona de forma que l’honora i decideix, de forma practica, però també metafòrica, deixar de ser una cosa ( policia) amb la qual no se sent identificat.

Pel que fa al sentit cinematogràfic, cal ressaltar la fotografia de Bruce Surtees, que amb els seus plànol amb contrapicats i els seus zooms va aconseguir crear escola. La musica de Lalo Schifrin condueix la cinta de forma harmoniosa i efectiva.


Una pel·lícula de culte, que sense cap mena de dubtes no ha de faltar en les estanteries dels bons cinèfils.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

English French Spain